El PSC cedeix sobirania per seguir lligat al PSOE

Barcelona / MadridEl PSC i el PSOE van enterrar ahir les destrals de guerra. Els dos partits van aprovar un document d’actualització del protocol que els uneix des del 1978 amb l’objectiu de posar punt final a més de quatre mesos d’una crisi sense precedents. L’origen de la divisió va ser el vot en contra dels socialistes catalans a la investidura de Rajoy, amb què van desacatar l’abstenció acordada al comitè federal del PSOE. El desenllaç? El PSC s’assegura participar en les primàries del seu partit germà però accepta un nou acord que subratlla el seu compromís d’obeir les decisions que es prenguin a Ferraz.

El document, titulat Per a un enfortiment de les relacions PSOE-PSC, reconeix el respecte a “l’autonomia” de les dues formacions, si bé posa l’accent en la “unitat del projecte polític”, la “lleialtat” i l’“equilibri en les relacions polítiques i organitzatives”. Uns principis que el PSC no hauria respectat quan va portar el no a Rajoy fins al final, segons han criticat repetidament diversos barons del PSOE. És per això que el document estableix: “Les dues organitzacions reconeixen el comitè federal com a únic àmbit de decisió sobre la investidura del president del govern [espanyol]”.

Tot i que el text garanteix la participació del PSC en els òrgans de decisió del PSOE, deixa clar que els socialistes catalans es comprometen a aplicar “les posicions polítiques i resolucions adoptades” a Madrid. També les referents al conflicte territorial entre Catalunya i l’Estat, ja que “correspon al PSOE la definició de la posició política [...] en els assumptes de naturalesa o rellevància constitucional” i “aquells l’aplicació dels quals excedeix l’àmbit territorial de Catalunya”.

Tal com s’havia apuntat les últimes setmanes, l’actualització del protocol no impedeix al PSC continuar fixant “les línies fonamentals” de la seva política electoral. Sí que estableix, en canvi, que els seus “acords de governabilitat” i “pactes” -amb els comuns o qualsevol altra força- seran consensuats en la comissió de coordinació política PSOE-PSC, inactiva des que es va crear (2013). El procediment, segons va detallar ahir el portaveu de la gestora, Mario Jiménez, serà el següent: el consell nacional del PSC decidirà les aliances i, després, la comissió bilateral tindrà l’última paraula. No va dir, però, què passarà si no es resolen les discrepàncies.

Lectures diferents

Cada partit, de fet, escombrava ahir cap a casa per interpretar el document de l’acord, de només quatre pàgines. La gestora del PSOE va començar la negociació amb una posició de màxims: expulsar el PSC de les primàries, que no pogués votar al comitè federal i fins i tot obligar Miquel Iceta -que avui signarà l’acord amb el president de la gestora, Javier Fernández- a renunciar a la defensa de Catalunya com a nació. El llistó ha baixat, però ahir el portaveu de la gestora, Mario Jiménez, es confessava satisfet amb el resultat final. Té una “transcendència” especial el punt que dona a Ferraz la clau en els temes de “rellevància constitucional”, com va dir el portaveu, que va qualificar de “gran notícia” que finalment s’hagi escrit de “manera molt clara” quines han de ser les relacions entre el PSC i el PSOE.

Les relacions, però, no han canviat per al PSC. El secretari d’organització, Salvador Illa, va assegurar que el partit no perd ni “autonomia” ni “pes”. L’actualització del protocol serveix per “prevenir, evitar i resoldre conflictes”, va afirmar, sense voler entrar a valorar futurs escenaris de discrepància amb Ferraz. En privat, però, diverses veus de l’executiva del PSC descarten que, tot i l’acord, el partit acceptés pactar amb el PP o renunciar a determinades aliances polítiques.

“Calia escenificar alguna modificació en la relació que, a priori, els faci veure que ens tenen més controlats”, opina un alt dirigent, que destaca que el document té caràcter de “transitorietat” perquè l’ha aprovat una gestora. Un altre membre de la direcció parla de “l’acord dels asteriscos”, mentre que un tercer defineix el text com a “monument al gattopardisme ”; és a dir, allò de canviar-ho tot perquè no canviï res.