El PSC: el partit que abraça (i s'abraça) a tothom
BarcelonaDilluns passat, encara sota l'impacte de l'aparició fugaç de Carles Puigdemont a l'Arc de Triomf i la investidura de Salvador Illa, que acabava de fer públic el seu govern, el compte de Junts per Sabadell va piular una imatge del seu líder amb aquest missatge: "El tinent d’alcaldia de Promoció Econòmica i Projecció de Ciutat, Lluís Matas, durant aquesta setmana assumeix les funcions d’alcalde accidental de Sabadell. Treballem per la ciutat des del govern". A Sabadell, el PSC té majoria absoluta i no necessita ningú per governar. Tot i això, l'alcaldessa, Marta Farrés, va donar entrada a Junts al seu govern. Sabadell, però, no és una excepció. Es tracta d'una política de partit. A Santa Coloma de Gramenet, per exemple, Parlon va donar entrada als dos regidors de Ciutadans al seu govern. A Sant Boi i Cornellà, on el PSC té majories incontestables, van obrir la porta als comuns.
Entendre per què ho fan és bàsic per entendre el PSC i la seva cultura política, que beu d'aquella màxima que Vito Corleone ensenya al seu fill Michael: "Mantén a prop els teus amics, però encara més a prop els teus enemics". En realitat es tracta d'una estratègia per desactivar l'oposició oferint-li càrrecs i prebendes. Per això el PSC sempre apareix com un partit generós: no li importa renunciar a quotes de poder si a canvi en treu una cosa més valuosa, com ara tenir sota control qui li podria fer ombra. La consigna: com més gent a dins, millor, i com més contents, millor encara. Tant hi fa amb qui. Aparquen sempre qualsevol temptació de revenja o les males relacions personals, perquè aquesta política de partit està per sobre. Pot ser Junts a Sabadell o Cs a Santa Coloma, tot i que el més habitual és que siguin els comuns, a qui consideren els seus germans petits. Per aquest motiu, també, quan algú negocia amb el PSC sempre trobarà facilitats. És habitual que si algú demana x, li acabin donant x+y. En els pactes, en la seva cultura política, també s'ha de ser generós amb l'objectiu que tothom quedi satisfet, perquè aquesta és la manera d'assegurar-ne l'estabilitat i la durabilitat. Perquè qui trencarà amb qui t'ha donat més del que demanaves?
Cultura de poder
El que hi ha en el fons d'aquest comportament és una profunda cultura de poder, i un coneixement també profund dels mecanismes psicològics que hi intervenen. Això fa que, per exemple, quan el PSC està en una posició minoritària en un ajuntament, la consigna que rebin des de dalt sigui la d'entrar a l'executiu a qualsevol preu. Els regidors del PSC no estan programats per fer oposició, no forma part del seu ADN. Per això després de les eleccions municipals del 2019 el llavors primer secretari, Miquel Iceta, va donar l'ordre de pactar amb tothom i entrar al màxim de governs municipals possibles. I així és com el PSC podia pactar amb Cs a Tarragona o Lleida, amb Junts a Vilafranca, o amb la CUP i ERC a Sant Cugat del Vallès. Fins i tot en el seu pitjor moment, ells van tenir la clau de la governabilitat de nombrosos municipis que es disputaven Junts i ERC. I aquesta política d'obertura la continuen aplicant ara: el setembre del 2023 el PSC va pactar amb el PP i amb uns independents per formar govern a Montcada i Reixac. És igual que Feijóo digui que el PSC és un partit independentista.
El PSC, doncs, és un partit que abraça (i s'abraça) a tothom. Que intenta tractar bé a tothom i que tothom li degui sempre alguna cosa. No en va ha mantingut a la graella de la XAL, que depèn de la Diputació de Barcelona, el programa que presenta l'esposa de l'expresident Carles Puigdemont, Marcela Topor, assegurant-li així uns ingressos en un moment complicat. Però no ens enganyem: no és un gest purament altruista. És política. La seva cultura política. I també la de Salvador Illa, com s'ha vist en la conformació del Govern. I no els ha anat malament, al contrari.
