Dos al PSC, un a ERC i set fora de la política: què se n'ha fet dels diputats de Catalunya Sí que es Pot?

BarcelonaFeia anys que Lluís Rabell, que dilluns va anunciar la seva incorporació a la candidatura de Jaume Collboni (PSC) per Barcelona, s'havia distanciat de l'espai polític que el 2015, la legislatura en què es va impulsar l'1 d'Octubre, es va aglutinar al Parlament sota les sigles Catalunya Sí que es Pot (CSQP). Un grup d'onze diputats provinents d'ICV, EUiA, Podem i fitxatges independents en una candidatura construïda per la urgència de les eleccions, amb problemes per trobar un cap de llista, amb Ada Colau desmarcant-se'n, i amb moltes dificultats per tenir una posició unitària sobre el Procés. Les tensions i les diferències ideològiques entre ells, apunten diversos dels seus membres, hi van ser des de l'inici, i és per això que, un cop s'imposa l'aplicació de l'article 155 i es convoquen noves eleccions, cadascú va emprendre el seu camí. Set anys després, només Jéssica Albiach es manté com a diputada a la cambra.

Rabell tornarà a compartir partit amb Gemma Lienas, la seva número 2 el 2015, que ara és diputada pel PSC; Joan Josep Nuet es va vincular a ERC primer com a diputat al Congrés i ara ocupa un càrrec al Govern. Albano-Dante Fachín, que liderava Podem a Catalunya, va ser expulsat de la direcció del partit lila i no li va sortir bé l'intent de crear un nou partit polític, ja que no va aconseguir representació a les generals del 2016. Avui és un dels responsables d'Octuvre, un mitjà de comunicació crític amb el sistema. La diputada Àngels Martínez –articulista a El Temps i El Nacional– va abandonar el partit lila en el mateix moment que Fachín. No ha tornat a la política, però s'ha distanciat de l'espai i en els seus articles defensa tesis properes a l'unilateralisme independentista. El diputat més jove del grup, Joan Giner, va abandonar la política institucional i treballa com a enginyer.

Hi ha quatre diputats que continuen vinculats als comuns com a membres del consell nacional d'Esquerra Verda, formació hereva d'ICV, encara que sense càrrecs institucionals: Joan Coscubiela, Marta Ribas, Marc Vidal i Hortènsia Grau. Si hagués volgut, Coscubiela també s'hauria pogut incorporar al PSC, tot i que fonts consultades per l'ARA expliquen que va rebutjar l'oferiment. Està jubilat, ha escrit uns quants llibres i actualment és director de l'Escola del Treball de Comissions Obreres (CCOO).

"Presoners" d'un moment convuls

"El 15-M i l'1-O van sacsejar profundament l'espai de l'esquerra", valora Nuet en declaracions a l'ARA, que afegeix a les tibantors del moment les negociacions per crear Catalunya en Comú. La imatge d'aquells onze diputats és, al seu entendre, la "fotografia del debat" que s'estava produint a l'esquerra. "Hi havia un acord programàtic, però en la pràctica no tothom tenia la mateixa postura", encara que ideològicament, expressa, continuen "compartint molt". Per la seva banda, Lienas recorda que "des del primer moment es va veure que el grup tenia poca cohesió ideològica" malgrat que a l'hora de votar solia aconseguir una posició unitària: "Érem molt diferents". Tot i que el principal debat llavors era el posicionament sobre l'1-O, explica que hi havia altres discrepàncies, com ara sobre feminisme. Rabell, que va ser president del grup com a figura de consens entre ICV i Podem, explica que la candidatura es va "concloure" per l'exigència del moment, sense un debat "asserenat" sobre les idees en un moment en què era impossible no "posicionar-se": "Érem presoners d'aquell moment i de les seves turbulències".