El PSC: del descens als inferns a un èxit només superat per Maragall

BarcelonaEl descens als inferns del PSC va començar el 2010: aquell any, el president José Montilla feia les maletes del Palau de la Generalitat per deixar pas a Artur Mas. El retorn de Convergència al Govern marcava el final de l'era del tripartit d'esquerres de PSC, Esquerra i ICV-EUiA, marcada pel periple de l'Estatut que acabaria anul·lant parcialment el Tribunal Constitucional. Als socialistes els venien uns anys convulsos, en què el dret a decidir dividiria el partit, i Ciutadans, amb un discurs molt més dur contra l'independentisme, els arrabassaria l’hegemonia metropolitana i el lideratge del constitucionalisme a Catalunya. El 2015, quan va arrencar la legislatura de l'1-O, el PSC va tocar fons: amb només 16 diputats, Miquel Iceta va treure els pitjors resultats de la història del partit. El record de tots aquests episodis planava sobre la seu del PSC la nit electoral del 12-M quan diumenge, per primera vegada en els seus 45 anys d'existència, els socialistes van guanyar unes eleccions catalanes en escons i en diputats. "Hem viscut nits difícils", deia un dirigent del partit, recordant la peregrinació pel desert del PSC fins que Salvador Illa va agafar les regnes del partit el 2021, ja amb les enquestes de cara.

Amb la distància d’haver remuntat resultats, fonts del PSC destaquen que, precisament, va ser Miquel Iceta qui va apostar primer per la política "de diàleg i acords", que Illa ha fet seva i fins i tot ha intensificat, oferint-se a col·laborar amb el govern de Pere Aragonès des de l’oposició –en un context, però, en què els republicans han estat socis imprescindibles del govern del PSOE a Madrid–. A parer seu, aquesta predisposició a l'acord és un dels elements que els han consolidat com a primera força del Parlament en un moment de "menys crispació" i en què el país també ha passat per un procés de "moderació". "El PSC és el primer partit al qual va passar factura el Procés. Després va venir CiU, i ara li toca a ERC", resumeix una veu del partit.

Davant les crítiques dels seus adversaris d'haver fet un gir cap a la dreta, el PSC es reivindica com un partit centrat i socialdemòcrata que aposta per generar riquesa que, després, els poders públics puguin distribuir, i en aquesta línia de pensament inscriu la seva defensa de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i altres macroprojectes –com el Hard Rock– que els han valgut les crítiques dels seus potencials socis a l'esquerra, els comuns i ERC. Un dels exemples d'aquest desig de buscar la centralitat ha estat l'aliança ja consolidada amb Units per Avançar, el partit de Ramon Espadaler, exidirigent d'Unió.

El lideratge d'Illa

Amb els resultats del 12 de maig el PSC ha assolit un resultat històric, però no rècord –la seva millor marca va ser el 1999, amb 52 diputats, però Convergència en va treure 56 i Jordi Pujol va continuar una legislatura més al capdavant del Govern gràcies als vots del PP–. Fonts del partit consideren que ha estat clau el lideratge d’Illa i la seva capacitat d’apel·lar a votants més enllà de l’espai del PSC. En campanya, el candidat ha jugat aquesta carta picant l’ullet al món exconvergent –amb Miquel Sàmper, Miquel Roca i Santi Vila–, però també a "independentistes desencantats" –com els descriu una veu del partit– o a exvotants del PP i Cs que busquen un candidat "d’ordre" però que no flirtegi amb les tesis ultres de Vox.

Com s’ho ha fet el PSC de Salvador Illa per tornar a uns resultats que no obtenien des de l’època de Pasqual Maragall, l’últim dels líders del socialisme català? El PSC repeteix sovint que Catalunya ha d’obrir una "nova etapa" –eufemisme d’enterrar el Procés– i que cal centrar els esforços en la gestió d’una administració que, segons el PSC, va tard i malament en carteres com la sanitat, la sequera, l’educació o la seguretat. Diverses veus del partit també situen com a element clau en la remuntada tant la política de diàleg del govern de Pedro Sánchez, que va començar amb els indults i que caldrà rematar amb l’amnistia, com l’aposta del PSOE per un model d'Espanya federal. Malgrat els dubtes dins del partit sobre l’efecte que podia tenir en l'electorat l’acceptació de l’amnistia de la qual Illa havia renegat, la cúpula del PSC sempre s’ha mostrat confiada que no els passaria factura perquè se n’acabarien veient els efectes positius.

Paral·lelisme amb el tripartit?

Com el 2003, quan també van treure 42 diputats, els socialistes tenen ara al davant la possibilitat d’articular un tripartit d’esquerres com els que van liderar Pasqual Maragall i José Montilla. Aquesta és, almenys, la seva aposta favorita i per la qual intentaran lluitar en una negociació que fonts del partit admeten que serà difícil per la posició d’Esquerra, a qui Junts tracta d’estirar cap a una suma independentista que per prosperar hauria de comptar amb una abstenció del PSC que el partit ja ha dit que no farà. Però ¿hi ha algun paral·lelisme entre l’escenari polític del 2003 i el del 2024? "La Catalunya de llavors no és la d’ara. Però llavors hi havia ganes de canvi després de 20 anys de pujolisme, i ara passa el mateix", explica una dirigent del partit, que també veu semblances en el lideratge "tranquil" d’Illa i el de Pasqual Maragall.