PSC, CUP o comuns: els socis necessaris per afegir-se a la llista dels pressupostos
Ja l’any 1980 Pujol va haver de convèncer ERC i UCD, però l’aliat històric ha sigut el PP
BarcelonaUn Govern sense la majoria suficient té tres cartes per convèncer un soci per negociar els pressupostos. La primera i més evident, permetre a l’altre incidir en el repartiment de recursos i, per tant, en l’acció de govern. La segona, oferir-li una contrapartida a canvi del suport, com es va veure el 2017 amb el compromís de la convocatòria d’un referèndum per afermar el sí de la CUP. I la tercera té a veure amb la imatge: escenificar un acord amb el Govern pot ser suficient per convèncer un grup de l’oposició d’aprovar els comptes i marcar perfil de partit amb capacitat d’influència en l’executiu, com va passar amb els acords entre el govern d’Artur Mas i el PP.
Els tres elements entren en joc en cadascun dels acords a què el Govern ha arribat amb una altra formació per tirar endavant els comptes, però depenent dels interlocutors i del context sovint pesa més una cosa que l’altra. Falta saber quin serà l’as sota la màniga de l’executiu de Pere Aragonès quan acceleri les converses per intentar acordar els pressupostos del 2021 a partir del setembre. La CUP és el soci predilecte, però els comuns i el PSC es preparen per entrar en joc si no hi ha acord amb els anticapitalistes.
La majoria absoluta de Convergència i Unió entre 1984 i 1995 i la majoria que tenien els dos governs tripartits (2003-2010) van excloure la necessitat de pactes pressupostaris fora del Govern. A la primera legislatura (1980-1984), el president Jordi Pujol va arribar a un pacte amb ERC i Centristes de Catalunya (UCD) per donar llum verda als comptes, i entre 1995 i 2003 CiU va fiar l’aprovació dels pressupostos al PP, aleshores el seu soci estable. Però en l’última dècada la fragmentació electoral -i les eleccions constants- ha convertit en norma que cada cop sigui més difícil tirar endavant els pressupostos, com demostren les successives pròrrogues pressupostàries de 2013, 2016, 2018, 2019 i 2021.
“Ningú entra a negociar uns pressupostos sense saber com en vol sortir”, resumeix el diputat d’ERC Lluís Salvadó, que ha viscut les negociacions des dels dos costats de la trinxera. “Abans de decidir si negocies uns pressupostos, primer determines el missatge que vols donar a la societat”, assegura. Això explica, segons el seu parer, que els comuns accedissin a pactar els comptes del 2020 però no els del 2019, quan optaven per una oposició més dura (hi havia eleccions a l’Estat). “El 2020 veníem de tres anys sense pressupostos i una sensació de paràlisi, els diferents sectors socials ens reclamaven que tothom s’arremangués”, argumenta David Cid, de l’equip negociador dels comuns, que recorda que s’hi van dedicar “una trentena de reunions i un centenar d’hores de treball”. El tema més complicat, assegura, tenia a veure “amb la fiscalitat”. Salvadó també admet que els comuns van empènyer a “treballar el contingut” dels comptes i escorar-los cap a “l’esquerra”.
En canvi, amb la CUP la cosa més important era el compromís del Govern amb el full de ruta del Procés. “Referèndum o referèndum”, recorda Eulàlia Reguant (CUP), que insisteix que “calia avançar” cap a la ruptura amb l’Estat, tot i que els anticapitalistes també van pressionar entre altres qüestions per “recuperar elements de les retallades del 2010”. Finalment dos diputats de la CUP van acabar votant sí als pressupostos -la resta es van abstenir- i van facilitar la governabilitat a JxSí, que el 2016 ja havia hagut de prorrogar els comptes després que fallessin les negociacions.
Els anys anteriors, en canvi, era ERC qui exercia com a soci del govern de CiU. L’executiu d’Artur Mas va fer un canvi dràstic d’aliances al passar de l’acord que fins al 2012 va mantenir amb el PP a negociar amb ERC. “Va ser un canvi de 180 graus”, recorda l’exdiputat i exconseller de Convergència Antoni Fernández Teixidó, que assegura que les negociacions amb ERC van ser “molt complicades, amb molt de detall”. D’entrada, per les diferències ideològiques: “ERC era més d’esquerres llavors que avui”. Per a l’exsecretari d’Economia i Finances de la Generalitat, Albert Carreras, la dificultat per arribar a un acord va augmentar en la negociació del 2015. En plena època de crisi econòmica, es negociava un increment de la despesa i la recuperació de diferents impostos, com el de successions. Salvadó recorda, a més, que el context de la celebració de la consulta del 9-N i les pressions de Mas a ERC per presentar-se junts a les eleccions van endarrerir l’acord dels pressupostos del 2015 i els del 2016 es van prorrogar.
Aliats a la dreta
“Les reunions eren molt freqüents i es van fer molts esforços per arribar a un acord”, rememora Carreras. En canvi, en les negociacions de Mas amb el PP els acords van ser molt més senzills, confirmen totes les parts. “Era molt més fàcil i gratificant per l’escàs cost del que demanava el PP”, explica Teixidó. José Antonio Coto, exdiputat del PP i membre de l’equip negociador entre 2010 i 2012, recorda que els populars s’hi van abstenir a canvi que “s’abaixessin impostos” com el de successions -que després ERC pressionaria per apujar-lo-. “En l’àmbit econòmic ens enteníem força bé”, assegura. Les negociacions, diu, es feien eminentment des de Catalunya amb Enric Millo i Alícia Sánchez Camacho al capdavant: “No hi havia directrius des de Madrid”.
La sensació des del Govern era que el PP buscava la fotografia de l’acord més que entrar molt en el contingut. “Visualitzar-ho com un èxit del PP”, assenyala Carreras, que recorda que Mas va ser “la peça de caça major” que perseguien els conservadors. El llavors president, que el 2006 havia signat davant de notari que no pactaria amb el PP, “va mirar de defugir” l’escenificació “tant com va poder”, explica. El 2011 Sánchez Camacho va anunciar el pacte pels pressupostos en una compareixença tota sola, mentre Mas insistia el mateix dia en negar a Antena 3 que l’acord es tractés d’una “reedició del pacte del Majestic” del 1996, que va permetre al popular José María Aznar ser investit president del govern espanyol.
Fonts coneixedores d’aquells moments diuen que la incomoditat del president era tan gran que “els equips de Mas i Sánchez Camacho s’espiaven al Parlament”. El primer per “fugir de les fotos” amb la líder conservadora, i la segona per “fer-se trobadissa” i aconseguir-les. L’hemeroteca confirma que, finalment, Sánchez Camacho es va sortir amb la seva.
