Protestes a Ferraz: lidera ara la dreta les mobilitzacions al carrer?

BarcelonaEls aldarulls a Madrid contra l’amnistia i el PSOE d’aquesta setmana han evidenciat que la dreta ha tret tota l’artilleria al carrer per escenificar el rebuig als pactes de Pedro Sánchez amb l'independentisme per ser investit. "Sánchez, traïdor", "Partit socialista, colpista" i "Unitat nacional" han estat algunes de les proclames a les manifestacions a Ferraz, davant la seu del PSOE, i a Barcelona, on les concentracions han estat molt més minoritàries i sense xocs amb la policia. En les dues, però, s’hi han vist salutacions o símbols feixistes i crits contra la immigració, la religió musulmana i la mateixa Constitució. A Madrid, la tensió ha escalat amb batalles campals entre agents i manifestants, càrregues i detinguts per desordres públics. Són imatges que contrasten amb mobilitzacions anteriors, on qui rebia la pressió policial eren manifestants d'esquerres, com al 15-M, o independentistes, com va passar a les protestes a Urquinaona contra la sentència del Procés. Està l’extrema dreta prenent les regnes de la mobilització al carrer?

Segons els experts consultats per l’ARA, la resposta és que sí, però amb matisos. Els manifestants que han respost a les convocatòries estan clarament ancorats en posicions conservadores, però s’hi poden distingir dos perfils diferents: assistents de mitjana edat, conservadors i reticents amb les actituds més violentes, i grups ultres més joves que abracen idearis i símbols feixistes, a semblança de moviments d'extrema dreta a altres països del sud d’Europa. La reacció d’alguns d'ells a les càrregues policials s’explica pel xoc entre la realitat i el "relat èpic" que encarnen els cossos i forces de seguretat de l’Estat en la seva idea d’Espanya, segons exposa la sociòloga i politòloga Cristina Monge.

Però Monge avisa que cal desterrar la idea que les manifestacions al carrer són patrimoni de l’esquerra, més pròpia de la Transició que dels temps recents. No és el primer cop que la dreta surt al carrer per fer valer les seves causes insígnia. Durant el mandat de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011), ho va fer amb les manifestacions contra l’avortament, la política antiterrorista dels socialistes i la recollida de firmes contra l’Estatut.

Aleshores, el PP no tenia un rival de pes més a la seva dreta. Vox no existia ni, per tant, hi havia curses per capitalitzar un electorat descontent i ideològicament als antípodes de mesures estrella de Zapatero com la legalització del matrimoni homosexual i la llei d'igualtat. La irrupció de Vox trenca el tauler de la competició per seduir votants. Un dels símbols més clars és la foto a la plaça de Colón a Madrid, quan Cs encara jugava un rol rellevant en aquesta carrera, i que va reunir Pablo Casado (PP), Albert Rivera (Cs) i Abascal (Vox). Només un d’ells ha sobreviscut al pols polític de les dretes.

Trumpisme a l'espanyola

Els enfrontaments entre manifestants i policia aquesta setmana també marquen un abans i un després en unes mobilitzacions que van començar amb actes de partit, a l’inici de les negociacions, i que han evolucionat cap a concentracions suposadament convocades per entitats de la societat civil, però amb clars vincles partidistes (en especial, amb Vox: qui convoca davant les seus de tota Espanya és l'associació Revuelta, el seu front juvenil). Caldrà veure quin és el clima de les manifestacions contra l'amnistia aquest diumenge convocades pel PP, i a les quals s'han sumat tant Cs com Vox. Però l'adhesió dels d'Abascal té trampa: el partit ha convidat els assistents a continuar després de la protesta a les seus socialistes.

La capacitat d’influència de líders en el seu electorat en moments crítics és, segons els experts, clau en la mobilització. El director del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la UPF, Jordi Mir, adverteix que dirigents i mitjans poden generar "bombolles" que atrapen de ple els seus seguidors més fidels quan se sustenten en discursos incendiaris. És el trumpisme o populització de la política, una tàctica desestabilitzadora i que, per funcionar, s’auxilia en la desinformació. El resultat és la deslegitimació de les institucions i de les regles del joc democràtic. Quan els actors institucionals assumeixen aquest discurs, alerta el politòleg Pablo Simón, és quan hi ha veritable perill, perquè hi pot haver "qui vulgui fer justícia pel seu compte". I això, subratlla, és molt més preocupant que els aldarulls.