La protesta per la sentència al Procés supera el Govern

BarcelonaEl dimecres 16 va ser un dia negre per al Govern. Al matí el president, Quim Torra, convoca una reunió d’urgència a Palau amb el vicepresident, Pere Aragonès; el conseller d’Interior, Miquel Buch, i la consellera de Presidència, Meritxell Budó. L’objectiu és analitzar la situació després de la primera nit de disturbis a Barcelona i altres capitals catalanes (dilluns els enfrontaments es van concentrar a l’aeroport del Prat), sobretot després que la Moncloa fes arribar el missatge, la nit anterior, que el govern espanyol faria tot el necessari per “garantir la seguretat” a Catalunya.

Els periodistes esperen per transmetre una fotografia d’unitat i un missatge clar del Govern. La primera sorpresa arriba quan la foto no hi és i l’única compareixença que s’anuncia és la de Buch. És el primer senyal que alguna cosa no va bé. El president, amb totes les televisions emetent imatges de barricades de foc i enfrontaments entre manifestants i policia al centre de Barcelona, decideix sumar-se a una de les Marxes per la Llibertat organitzades per l’ANC i Òmnium. Una sensació d’incredulitat s’estén entre els quadres del Govern, i alguns comencen a parlar de “descontrol” i “caos”.

La compareixença de Buch es retarda fins a les cinc de la tarda. Entremig, el vicepresident Aragonès s’avança i fa unes declaracions a l’ACN posant-se al costat dels Mossos. En paral·lel, el president espanyol, Pedro Sánchez, fa una compareixença per agrair als diferents cossos policials la seva tasca i demanar a Torra una condemna clara de la violència. El conseller Buch compareix enmig d’una expectació inusitada per fer el discurs que se li pressuposa a qualsevol conseller d’Interior: defensa el cos i demana “aïllar els violents”. Mentrestant, els vídeos d’excessos policials es comencen a fer virals a la xarxa i obliguen ERC a matisar Aragonès i a demanar que s’investiguin. Quan arriba la nit, els aldarulls es reprodueixen. Les imatges de cotxes cremant porten la protesta a un altre nivell i la pressió sobre Torra es fa insuportable. Finalment, passades les 12 de la nit, 24 hores després dels primers incidents, el president demana que “s’aturin” i els atribueix a “infiltrats”.

Per què Torra va trigar tant a sortir? La resposta és clara: a les xarxes una part de l’independentisme més abrandat estava aplaudint els joves que s’enfrontaven a la policia. I Torra no volia exposar-se a rebre crítiques com les que estaven patint el mateix Carles Puigdemont o Oriol Junqueras a Twitter.

Però si dimecres es va poder comprovar el desconcert i la manca de control de la direcció independentista sobre la resposta popular a la sentència, dijous es va viure en directe al Parlament la implosió del Govern: el president Torra va fer una proposta per exercir l’autodeterminació en aquesta legislatura sense pactar-la amb ningú, ni tan sols amb Puigdemont. Els diputats de JxCat i ERC van rebre la proposta amb estupefacció, i el portaveu republicà, Sergi Sabrià, la va declinar amb un simple “no és el moment de posar dates”.

A la vista de tothom Torra evidencia la seva solitud, i l’oposició en bloc ho aprofita per demanar la seva dimissió. Però el president també juga les seves cartes: encomanat a la força simbòlica del càrrec, intenta passar per sobre dels partits i comunicar-se directament amb el que considera les bases independentistes, “la gent”, sense intermediaris. I per això fa una entrevista dijous a la nit a TV3. I per això també ni ERC ni JxCat s’atreveixen a anar més enllà.

Divendres l’èxit de la vaga general i de les Marxes per la Llibertat, que van culminar amb una manifestació a Barcelona amb més de mig milió d’assistents, va tornar a demostrar que l’independentisme continua amb el seu múscul intacte, i que el rebuig a la sentència és el millor aglutinant. Però la pregunta és: qui canalitzarà aquesta immensa força cívica? Qui la liderarà? Qui li pot donar objectius i estratègia?

Dos anys després dels empresonaments, els partits independentistes han estat incapaços de pactar aquesta estratègia, ni tan sols una resposta simbòlica a la sentència en forma de resolució. L’única iniciativa que s’ha fet amb l’aquiescència dels partits ha estat l’impuls d’una plataforma externa, el Tsunami Democràtic, per canalitzar les protestes. Però el Tsunami, ara sota el punt de mira de l’Audiència Nacional, també s’ha vist desbordat per la virulència de les imatges d’aquests dies, fins al punt que va haver de fer un comunicat per refermar el seu caràcter no-violent.

En el desori governamental hi influeix de forma determinant el context preelectoral i la sensació de legislatura esgotada. El Govern no actua de forma solidària, i el conseller Buch és ara mateix una mena d’empestat. El lligam que es va crear entre els Mossos i la ciutadania independentista durant l’1-O està ara seriosament tocat per la forma com s’han reprimit les protestes, protagonitzades pels clàssics elements antisistema però també per joves estudiants independentistes que han perdut la fe en la classe política catalana. La hipòtesi insurreccional ha tornat a circular aquests dies pels sectors més abrandats de l’independentisme, connectant amb la idea del momentum del president Torra.

ERC bascula entre ser el partit independentista d’ ordre i la seva ànima llibertària, i sap que hi ha molts votants seus, o fills de votants, entre els apallissats per la policia. La CUP també fa equilibris entre el discurs pacifista i l’acció directa. I JxCat és un mosaic amb múltiples i contraposades sensibilitats.

Mentrestant, a Madrid, Pedro Sánchez veu amb preocupació com el PP i Vox creixen a les enquestes i dubta si ha d’aplicar la mà dura o no. En aquest context, només una cosa està clara: l’etapa de diàleg, si arriba, no començarà mentre Quim Torra sigui president. A Madrid no el consideren un interlocutor vàlid. I a Barcelona, molts dels que són teòricament dels seus, tampoc.