La promesa sempre pendent

BarcelonaEl primer cop que els partits independentistes van assumir el procés constituent en el full de ruta va ser l’any 2015. ERC i CDC van acordar un programa unitari, el 30 de març, en què es comprometien a elaborar un projecte de text constitucional en deu mesos després de les eleccions del 27-S i a acabar el mandat amb un referèndum sobre la nova Constitució. Ara, el 2018, el nou president de la Generalitat, Quim Torra, ha tornat a prometre el mateix però sense establir terminis i deixant que sigui la gent qui piloti la iniciativa. “Aspirem que esdevingui un gran debat nacional català sobre el futur del nostre país, que traci el model social, econòmic i institucional [...]. Aquest és un procés de baix a dalt que ha d’acabar esdevenint una proposta de Constitució de la República de Catalunya”, va dir en el debat d’investidura. Durant aquests últims tres anys, el procés constituent ha sigut la promesa pendent de l’independentisme per ampliar la base social, que no s’ha dut a terme mai.

Malgrat que es va finalitzar una comissió sobre el procés constituent al Parlament i hi havia iniciatives socials que impulsaven en aquesta direcció, les discrepàncies sobre com fer-lo entre els partits, Òmnium i l’ANC van acabar frenant-lo. A més, tot va canviar quan el referèndum va aparèixer a l’agenda: el debat constituent va ser desplaçat per fer l’1-O, que va culminar amb la declaració d’independència a l’octubre i l’aplicació del 155.

La primera querella de Forcadell

En tres anys ha plogut molt i els partits independentistes ja coneixen les dificultats, tant polítiques com institucionals, que comporta organitzar un debat així a l’Estat. No comencen des de zero: el Tribunal Constitucional ja ha vetat qualsevol possibilitat d’iniciar un debat constituent al Parlament sense incórrer en una il·legalitat. De fet, la comissió d’estudi sobre el procés constituent del 2016 va costar la primera querella per desobediència a la llavors presidenta del Parlament, Carme Forcadell -ara en presó preventiva- perquè va permetre que les conclusions es votessin al ple.

La comissió del procés constituent va engegar el març del 2016 i va concloure els seus debats al juliol. Per allà hi van passar experts i moviments socials com Reinicia, que ja havia treballat com organitzar un debat a escala nacional i ho va exposar als partits. Però les desavinences entre CDC, ERC i la CUP sobre la implicació que hi havien de tenir els ciutadans, els partits i les institucions van desembocar en unes conclusions poc definitòries sobre com fer aquests debats a gran escala. I, a més, no van aconseguir el seu objectiu: sumar-hi els comuns. Catalunya Sí que es Pot va criticar-ne la “unilateralitat” i se’n va desmarcar. Les conclusions establien diferents fases: una primera de debat ciutadà sobre el model de societat; una segona fase de desconnexió amb l’Estat -llavors encara no s’havia fixat el referèndum- que desemboqués en una assemblea constituent encarregada de redactar un projecte de Constitució, i una tercera per a la ratificació de la Constitució a través d’una consulta. Res de tot això, però, es va acabar de concretar.

Tampoc quedava clar com es podrien fer debats a escala nacional en què tota la ciutadania se sentís cridada -no només els independentistes- per parlar de sanitat, educació o justícia, i treure’n conclusions.

A partir de l’estiu del 2016 totes les expectatives que els independentistes havien dipositat en el procés constituent van virar cap al referèndum. Els primers a abraçar-lo van ser la CUP i l’ANC. Fonts coneixedores del període admeten que una de les coses que va propiciar el canvi en el full de ruta va ser el fet de no assolir el 50% dels vots el 27-S i la necessitat de buscar una ratificació democràtica al projecte de la República. El mateix problema, de fet, que té l’independentisme després de les últimes eleccions del 21-D.

Canvi en el full de ruta

El referèndum es va incloure en el full de ruta del govern de Junts pel Sí després de la qüestió de confiança a Carles Puigdemont de la tardor del 2016. Ara bé, en el debat de política general de l’octubre els partits encara es van comprometre a fer el debat constituent en sis mesos: van aprovar crear un consell assessor format per experts acadèmics i una comissió de seguiment del procés constituent que vetllés pel desplegament del programa, el calendari i els pressupostos. Tot això va quedar en l’aire i el Govern es va limitar a fer un cicle de conferències per estudiar de manera comparada altres experiències de processos participatius arreu del món.

No va ser fins al juny del 2017 que els partits van admetre definitivament que guardaven el procés constituent en un calaix per centrar-se en la campanya per a l’1-O. Fonts independentistes admetien en aquell moment del “perill” d’esquinçar les costures del sobiranisme amb l’enfrontament ideològic entre ERC, el PDECat i la CUP.

Ara el president Torra s’ha tornat a comprometre a fer un procés constituent que pot trobar-se encara amb més obstacles: la causa per rebel·lió al Tribunal Suprem i l’espasa de Damocles del 155 que pesarà sobre el seu govern durant tot el mandat. Un dels models del president per tirar-lo endavant és el Congrés de Cultura Catalana del 1977: quaranta anys més tard, un debat en termes similars estarà en el punt de mira de la fiscalia i els tribunals.