Jordi Cuixart: "El Procés ha demostrat que tothom és necessari i ningú és imprescindible"

Aquest dissabte Jordi Cuixart deixarà de ser president d’Òmnium i passarà el relleu a Xavier Antich. Aquesta és l’última entrevista de Cuixart com a president d’una entitat que va agafar amb 70.000 socis i que ara frega els 200.000.

La guerra ha tornat a Europa.

— Als que som de la generació de la guerra dels Balcans ens semblava que allò mai més hauria de poder passar. Sembla mentida que després de la pandèmia, de la importància d’ajudar-nos, no ens n'hàgim sortit. És hora que Europa sàpiga estar a l'altura i sàpiga acollir, sobre tot Catalunya i els Països Catalans, que som terra d’acollida. Com és que al segle XXI els homes encara es maten entre ells?

Quan va veure clar que no es presentaria a la reelecció?

— Amb en Marcel Mauri sempre dèiem de marxar quan la casa estigués endreçada, perquè la repressió el que busca és desorganitzar-nos i desmobilitzar-nos. I també teníem molt clar que si som els primers a dir que calen nous lideratges no tenia sentit que no prediquéssim amb l’exemple. No marxem a casa, ens queda energia per seguir lluitant, però és molt important que hi hagi l’aparició de nous lideratges, entre altres coses, perquè el Procés ha demostrat que té una mala salut de ferro gràcies al fet que tothom és necessari i ningú és imprescindible.

No està cansat?

— Ni estic cansat ni renuncio a seguir lluitant perquè Catalunya sigui un estat lliure d’Europa, i encara que ser president d’Òmnium és l’honor més gran que he tingut, el que vull és ser útil passant el testimoni quan l’entitat és forta i accelerant l’aparició de nous lideratges. No ho fem des de la renúncia ni des del retret perquè tot el que estem fent plegats té molt de mèrit. Avui, qualsevol polític a Catalunya ha de tenir clar que està exposat a ser víctima d’una repressió imprevisible que pot atacar el seu patrimoni o que el pot portar a la presó o l’exili. Si ens fem retrets entre nosaltres, alimentem l’objectiu de la repressió. Ens cal molta més generositat, empatia i resiliència. Jo tinc tota l’esperança en els anys que vindran també perquè l’entitat que deixaré de presidir és més forta que mai. 

Sí, les institucions estan per sobre de les persones, però ha arribat a assolir l’estatus d’estrella del rock polític.

—  Precisament per comentaris com aquest és molt fàcil caure en el parany de creure’t imprescindible o molt important. Raó de més per plegar ara.

 ¿Es reconeix cansat de la incapacitat de l’independentisme de regenerar l’acció política?

—  Més que un cansament, el que hi ha és una certa frustració compartida amb el conjunt de la societat catalana per l’actuació de l’Estat, que ens ha portat a una incapacitat de seguir avançant.

 Com va viure que el titllessin de "botifler" a la Diada després de l’abraçada a Miquel Iceta o de la defensa d'Ada Colau al pregó de Gràcia?

—  Això va amb el càrrec, i si hem estat capaços de plantar cara a tot un Estat i dir-li a la cara que ho tornarem a fer, no em faran enrere amb un crit desafortunat. Formo part del grup de persones que ens hi vam deixar la pell i penso que el millor que podem fer és cedir el pas. Jo veig l’1-O com una gesta que hem de saber preservar de les dinàmiques de partits perquè és de tothom. Quan surto de la presó em trobo una societat que ha anat mutant, crispada, amb molt de dolor, i m’exigeixo interpretar el màxim de bé possible quina és la realitat. Hem d’enfrontar-nos als que ataquen sistemàticament la democràcia a Catalunya, que són els poders de l’Estat, amb un govern espanyol incapaç de fer cap tipus de proposta, zero, com si aquí no hagués passat res. Hem de ser molt crítics amb nosaltres, però l’adversari no és cap catalanista, ni cap independentista. La repressió no s’està aturant, al contrari, i la vivim amb baixa intensitat perquè ens hi estem acostumant.

Va encunyar el terme lluites compartides. Avui, qui comparteix què?

—  A mi el terme eixamplar sempre em feia molta por i ara ja no s’utilitza tant, per sort. Qui és l’eixamplat i qui és l’eixamplador? Perquè n'hi ha un que guanya i un altre que perd. En canvi, amb la idea de compartir tothom aporta. I les lluites per preservar el model d’escola catalana, contra el transvasament de l’Ebre, a favor dels aiguamolls de l’Empordà... són lluites compartides.

 I quan veu com es comporten el PSOE i Unides Podem, que actualment són al govern d’Espanya, ¿els considera socis de lluites compartides?

—  No, a banda que m'he passat més temps a la presó amb el PSOE que amb el PP. Això no treu que el PSC sigui un partit molt important a Catalunya que ha de formar part de la solució. Una altra cosa és que el PSOE i Unides Podem no només no avancen sinó que implícitament blanquegen la repressió perquè no la denuncien i permeten que els tribunals facin el que no fa la política. El PSOE i Unides Podem segueixen sent còmplices d’una repressió que no està solucionant res.

El seu testament polític és “Ho tornarem a fer”?

— “Ho tornarem a fer” ja no pertany a Òmnium. És col·lectiu, de tota la societat. No parlava en nom dels partits ni de cap institució, sinó que reivindicava drets fonamentals que el tribunal espanyol va condemnar. Però testament polític no, aspiro ser útil i ser un bon expresident. Ningú em trobarà a faltar perquè tampoc és que hagi fet res gaire excepcional, he fet el mateix que hauria fet qualsevol.

 Quants socis hi havia a Òmnium quan va entrar de president?

—  70.000, però quan vaig entrar de tresorer amb la Muriel Casals n’érem 35.000, i la meitat no sabíem si estaven al corrent de pagament. Vam tornar totes les subvencions públiques. Ara som 195.000 socis, però no em puc imputar l’autoria d’això.

Ara potser està en una posició ideal per fer diplomàcia a porta tancada a Madrid i facilitar el diàleg.

—  No ho faré perquè no em correspon fer cap paper d'intent de negociació. Tot el que havia de fer ja ho he fet i tinc molt clar que aquest no és el paper que ha de fer un expresident d’Òmnium. Seria un greu error. No vull caure en el parany ben humà d’alimentar-me la vanitat.

 Quin horitzó dona a l’objectiu de la independència?

—  Tenim moltes més possibilitats de les que fins i tot avui ens creiem. I és per això que l’Estat ens reprimeix, perquè ell sí que ens veu capaços, però ho hem de tenir clar nosaltres. Tot dependrà de la capacitat que tinguem d’incidir en els polítics, els d’aquí i els d’allà, i sobretot que aquesta incidència es converteixi en fets reals. L’Estat va perdre la força a Catalunya l’1-O i el 3-O, però no ho vam convertir en poder. Les institucions catalanes no van poder agafar aquest llegat i convertir-lo en alguna cosa tangible. No és un retret, perquè van enviar vuit mil policies a atonyinar una societat inexperta. Exigim a la classe política que tot allò a què es comprometin ho defensin fins a les últimes conseqüències. El nostre límit és la violència. Malauradament l’estat espanyol no pot dir el mateix.

 ¿Si pogués tornar enrere declararia en català al judici?

—  Sí, segur, es va fer en castellà pensant que els ciutadans d’Espanya així ens entendrien, però va ser un error. Tenim una responsabilitat i una obligació, i ho és també seguir entenent que l’ús de la llengua catalana davant els tribunals espanyols també és una decisió política.