Un Onze de Setembre sense radicals enfadosos

BarcelonaPoso el peu a la superilla on visc amb un marge de temps raonable per arribar a la mani i em faig creus de veure prou estelades i samarretes oficials per desencadenar-me un flash-back. No és només que hi hagi moltíssima més gent de la que esperava: és el to. Després d'un espectre emocional que ha abastat des de la d'il·lusió febril fins a la depressió mal dissimulada, no hauria dit mai que enguany em trobaria una alegria simple i tranquil·la. La majoria impenitent de jubilats es barreja amb un nombre digníssim d'adolescents i, encara que el conjunt s'ha reduït en termes absoluts, la proporció és indistingible de la dels grans dies i desmenteix un nou clixé que diu que això ja només és cosa de vells. La gentada no es pot comparar amb la del 2017, esclar, però la sensació és que no fa falta perquè ja ens entenem tots. Anant cap a la capçalera veig una família que surt d'un portal i somriu cap als manifestants igual de sorpresos que jo: ells també van anar a les grans Diades i guarden les samarretes en un calaix, i per més que avui no s'havien plantejat ni remotament la possibilitat de dedicar la tarda a la causa nacional, estan contents que hi hagi gent que sí. La vida és això que ens ha passat amb la independència sempre pels voltants.

La millor notícia és que res fa vergonya ni és raret: l'Onze de Setembre no ha estat folkloritzat. La indústria de quincalla política en forma de paradetes de menjar nostrat, objectes de record i venedors ambulants de banderes és professional i eficaç, pur equilibri entre oferta i demanda. A part del tristíssim auge de les empanades, em crida l'atenció una barraca que ven "samarretes històriques" i em penedeixo d'haver llençat la meva col·lecció multicolor de la campanya de Junts pel Sí. Els càntics són els de sempre, però la gent és capaç d'entonar-los sense posar-hi més pa que formatge. "I, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a" no té rival, "Els carrers seran sempre nostres" encara aguanta, i L'estaca funciona i a sobre no cal patir pels drets d'autor. Hi ha crítiques als partits i pancartes independents de l'organització, però la manifestació no ha estat segrestada per radicals enfadosos i, pel mateix preu, s'ha relaxat la histèria del "ni un paper a terra". L'atmosfera festiva de sempre continua, i s'hi està bé sense la pressió per haver de somriure compulsivament.

Durant els parlaments, Lluís Llach és el més aplaudit, però no hi ha tensió ni atenció: ser-hi avui era una qüestió molt més de forma que de contingut. De totes les conseqüències que perdre la majoria parlamentària hauria pogut tenir sobre la base més mobilitzada s'ha imposat la més raonable: ni una deserció massiva, ni una recàrrega màgica de les energies contestatàries per frenar un suposat apocalipsi espanyolista. Com sol passar a totes les Diades, només que paris l'orella una mica et trobes anàlisis complexes que no tenen res a envejar a les de cap articulista. Els manifestants llegeixen perfectament l'ambient i ni es fan il·lusions ni desesperen. Mentre els partits independentistes tenien el poder i no paraven de decebre, l'energia s'havia anat embotellant. És com si deixar de votar els partits a qualsevol preu hagués alliberat una mica de pressió; com si avui hi hagués una mica més de marge per a la gent.