Ferran Requejo: “L’elit política catalana no està a l’altura del repte”
Catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra
Ferran Requejo (Barcelona, 1951) va ser una de les personalitats escollides per validar el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. A falta d’una sindicatura electoral amb tots els ets i uts, la conselleria de Justícia va triar els set acadèmics que haurien de donar per bons els resultats i fer un informe per a la comunitat internacional. No calia que fossin independentistes. Sí, però, que havien d’estar a favor del referèndum. Aquell dia, ni el mateix Requejo va poder votar al Col·legi Pau Vila. La policia ho va impedir. Cinc anys després, analitzem què va significar l’1-O amb la distància del temps i la mirada esmolada del catedràtic que va formar part del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Qui sap si aquells vint informes on s’explicava com passar de formar part d’Espanya a un estat independent encara algun dia tindran utilitat.
Cinc anys després, ja sabem qui va guanyar l’1 d’octubre?
— Això és fàcil. L’independentisme es pot apuntar una victòria important, perquè es va fer un referèndum malgrat totes les dificultats i en contra del desig de molts sectors de l’Estat, no només el govern central. Va haver-hi una participació important, del mateix ordre que va aprovar l’Estatut del 2006. Quan el van anunciar, creia que no el podríem fer perquè l’Estat no ho permetria. Vaig sobrevalorar la capacitat de l’Estat, que no va trobar les urnes.
Van votar 2.262.0000 persones. Pràcticament la mateixa xifra que el 9-N. Indica un sostre o un èxit?
— Indica que aquests dos milions i escaig de ciutadans hi són d’una manera activa per defensar i promoure la independència de Catalunya, perquè l’Estat tampoc dona cap solució per resoldre el problema de fons, històric, que està permanentment plantejat i mai resolt. A vegades no està ni plantejat. Ara, per exemple, no està ni plantejat com articular una realitat nacional que és minoritària dintre de l’Estat.
Un 7,8% va votar que no a la independència. Aquests 177.000 vots van ser una sorpresa?
— Van ser una molt bona notícia. La llàstima és que el nombre no fos més gran, perquè vol dir que és gent que està en contra de la independència, però està a favor que una decisió d’aquest tipus es posi a consulta de la ciutadania, com fan altres estats més civilitzats.
El sí va aplegar 2.044.000 vots. D’un sí tan massiu, del 90%, se’n podia derivar un “mandat del poble”?
— Jo crec que no. Els pobles, que és un concepte que a mi no m’agrada gens, són plurals a tot arreu i més encara en les democràcies dels segles XX i XXI. I, per tant, ningú pot parlar en nom del poble. Ningú, ni cap organització cívica, ni cap organització política.
Ni aquells dos milions de persones?
— Però perquè allò tingui validesa s’han de complir uns requisits impossibles de complir a la consulta de fa cinc anys. Per exemple, que estigui oberta a tots els ciutadans, que els ciutadans puguin participar-hi, els que no volien anar-hi també, que es pogués votar en condicions correctes. Malgrat les mancances, el referèndum va ser un èxit. És a dir, hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre.
Anem als dies posteriors. La declaració d’independència coitus interruptus és un encert o és un error estratègic?
— Allò potser s’havia de fer, perquè no fer-ho, després de la participació que va haver-hi i de tota la mobilització dels deu anys previs a la manifestació... S’havia de fer, però havia d’estar més ben preparat. Calia preparar quins eren els següents passos. I el govern d’aquells moments no tenia res preparat sobre com gestionar el post 1-O.
La fugida i exili de Puigdemont ha estat útil per a la causa?
— Sí, és la millor decisió que han pres els antics governants després de l’1-O. Per dos motius. Perquè si tu estàs exiliat, estàs en un altre país europeu i l’Estat no ho controla. Pots combatre millor tota la seva política repressiva. Tens accés més fàcil als tribunals europeus, la teva causa és molt més coneguda fora, pots actuar com a europarlamentari. Però sobretot ha servit per combatre la política repressiva. El discurs que es fa a Europa és que l’estat espanyol continua reprimint d’una manera poc neta.
Quan sent la frase “ho tornarem a fer”. Hi està d’acord o s’esgarrifa?
— Home, jo hi estic d’acord, si res no es mou.
Hi ha la taula de diàleg.
— En els estats democràtics civilitzats, la gent parla del que s’ha de parlar, no de cosetes... Aquesta taula de diàleg, tal com està plantejada, és completament inútil i fins i tot contraproduent, perquè estàs legitimant l’altra part de la taula. I tu estàs perdent pistonada.
L’ANC deia a la Diada: “O independència o eleccions”. Això significa tornar a la casella de sortida?
— Crec que hi ha un cert desconcert, no entre la població, que això és el que es diu, sinó també entre les elits polítiques. És a dir, és molt fàcil fer proclames. És molt fàcil dir que s’ha de tornar a fer una DUI, però que declaris la independència no vol dir que siguis independent. Això és molt més complicat. Això no és fer un paperet. Una declaració d’independència la fem tu i jo en una tarda, però aconseguir la independència no.
Aleshores, com es fa la independència d’un Estat si l’Estat no es deixa?
— Bé, s’ha de fer una ruptura. A principis del segle XX hi havia una cinquantena d’estats al món. Ara n’hi ha quasi 200. Però el momentum de fer aquestes independències és sobretot quan els grans imperis s’han desmembrat. Dins de les democràcies, només tenim el cas de Noruega, que es va independitzar de Suècia amb un referèndum a principis del segle XX. Fora d’aquest cas, els altres processos no han estat així. Veurem què passa amb Escòcia i el Canadà, si s’aprofundeix en aquesta via de federalisme defensiu que a vegades s’implementa. Però jo crec que l’estat espanyol només negociarà si veu que això ho pot perdre.
I a hores d’ara estem lluny d’això.
— Sí, en aquests moments estem molt lluny perquè ha d’haver-hi una sèrie de condicions, començant per la mateixa unitat estratègica dels actors polítics de Catalunya, que ara no hi és.
Està decebut?
— Sí. Jo crec que l’elit política catalana en aquests moments no està a l’altura del repte, que potser és el repte més important que es pot plantejar una nació, dirigida a la seva emancipació nacional.
Hem tocat fons, per tant?
— Tampoc. No m’atreviria a... En política sempre pots anar més avall.
Aquesta setmana, Aragonès ha cessat el vicepresident després que Junts l’amenacés amb una qüestió de confiança. El Govern penja d’un fil. Qui hi guanya i qui hi perd en la greu crisi de govern?
— Que hi hagi tensions i crisis en governs de coalició no és cap novetat en les democràcies liberals. Normalment en les crisis hi té més a guanyar aquell que té una posició institucional més reforçada, en aquest cas ERC, ja que ocupa la presidència del Govern, que és qui nomena i substitueix els consellers. Pot ser que no hi hagi ruptura de govern o que n’hi hagi. Si finalment no hi ha ruptura perquè es renegocien les condicions concretes dels tres punts de l’acord previ, una qüestió difícil d’establir amb precisió quan hi ha presses, la crisi s’apaivagarà. Junts no pot forçar una qüestió de confiança ja que aquesta només la pot plantejar el president del Govern. A favor de la no ruptura per part de Junts hi juguen el manteniment de poder de decisió, càrrecs institucionals, poder d’influència en el territori, i no perdre atenció mediàtica.
Si finalment hi ha ruptura...
— El Govern serà més dèbil, però el paper de Junts quedarà inevitablement disminuït. Cap dels dos partits vol assumir davant l’electorat ser el “culpable” de la ruptura, però a l’oposició sempre hi fa més fred. ERC ho té més fàcil en aquesta crisi. En canvi, Junts ha de confiar que sortirà electoralment reforçat davant l’electorat independentista, presentant ERC com a incomplidora dels pactes i, sobretot, com un partit que només és independentista en la seva retòrica, però no en els seus fets.
¿És una aposta arriscada quan queden bastants mesos per a les següents eleccions?
— Ho sembla. Al país li convé estabilitat. Si fos assessor d’ERC recomanaria cedir en certa mesura per mantenir un Govern bipartit. Si fos assessor de Junts recomanaria no sortir del Govern i establir un pla i un relat més transversals, tant en relació a les polítiques de govern com en relació a la política estatal i internacional. Hi ha un problema estructural de fons. Aquells que manen en els dos partits no estan en el Govern. Caldria que els dos partits fugissin d’abstraccions excloents. No descartaria el paper que hi podria jugar una mediació externa consensuada.
El momentum era aquell 2017 i ens ha passat, o encara no ha arribat?
— Aquell era un bon moment que no es va saber optimitzar perquè el que va passar va sorprendre la mateixa empresa. El nivell de mobilització que hi va haver, el nivell de derrota de l’Estat, malgrat totes les dificultats, va ser estrepitós. L’Estat va mostrar les seves debilitats. Després no, perquè com que no ha trobat oposició, llavors tota la repressió policial, judicial, etcètera, està desfermada.
Estem en una democràcia de pa sucat amb oli a l’estat espanyol?
— Respecte a la qüestió nacional i focalitzat a Catalunya, és un Estat que ja no és un estat de dret. Hi ha mancances importants en els drets i llibertats individuals i col·lectius. No hi ha una separació de poders efectiva. No tenim uns tribunals imparcials en el moment de jutjar els casos conflictius.
I, per tant, el dret a decidir ja no és un dret tampoc?
— És que no ho ha sigut mai. Això del dret de decidir... La paraula que no és correcta és dret. Això no existeix enlloc. Això és una aspiració, una reivindicació política, no jurídica, per part d’un col·lectiu nacional que està minoritzat dins del seu Estat, on no té una acomodació ni a nivell econòmic, ni fiscal, ni de política internacional, ni a nivell simbòlic, ni les competències. Des de l’any 2000 hi ha hagut una recentralització que continua.
Tal com van les coses, és factible desmuntar l’Espanya de les autonomies?
— Sí. És clar.