MadridA la Fiscalia hi ha foc pels quatre costats. Les incidències ocorregudes al si d’aquest òrgan constitucional des de la recuperació de la democràcia podrien omplir diversos volums. Però un episodi com l'actual té pocs o potser cap precedent. El problema de fons és la debilitat del govern espanyol, escenari que s'aprofita per a actuacions que en un altre context de major fortalesa executiva i parlamentària difícilment es plantejarien. Al centre del conflicte hi ha el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, qüestionat per diversos motius. El més important és l’aplicació de la llei d'amnistia, en especial als principals líders del Procés. Però també és rellevant l'episodi de l’actuació de la Fiscalia en relació a la difusió de dades sobre les negociacions perquè Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, pugui evitar el risc d'ingressar a presó pels delictes de frau fiscal dels quals està acusat. I per fer el pastís més vistós, cal no oblidar les investigacions sobre les relacions de Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez, amb empreses que aspiraven a rebre subvencions. El PP ha demanat la dimissió de García Ortiz tenint en compte la conducta del fiscal general en aquests procediments judicials, però recolzant-se sempre en el soroll intern entre els mateixos fiscals, que amb més o menys intensitat ha sigut una constant des de l’arribada del PSOE al poder ara fa sis anys, un cop guanyada la moció de censura contra l'expresident Mariano Rajoy (PP).
La Fiscalia té previstos els mecanismes per canalitzar la solució de les discrepàncies que puguin sorgir entre els responsables màxims de les seves branques i els fiscals encarregats de l'assumpte sobre el qual es plantegi el conflicte. En principi, la forma més flegmàtica de reaccionar a les tensions d’aquests dies seria pensar que no hi ha problema, perquè ja s’aplicaran els preceptes corresponents de l’estatut del ministeri fiscal i tot quedarà reordenat ràpidament. Però en aquest assumpte no hi ha, en rigor, una discussió de caràcter exclusivament jurídic, sinó un enfrontament que també té un destacat perfil i contingut polític. De fet, les primeres discrepàncies que van aparèixer a la Fiscalia, concretament sobre la reacció que calia aplicar al referèndum de l’1-O, ja van ser fortes, i referides al tipus penal amb el qual s'havia d'acusar els líders independentistes. El govern de Rajoy va decidir que la resposta havia de ser radical, de la màxima duresa, i el fiscal general d’aquella etapa, José Manuel Maza –que havia accedit al càrrec com a magistrat de la sala penal del Suprem–, va donar suport a la presentació de la querella pel delicte de rebel·lió, al qual correspon una pena que pot arribar als trenta anys de presó, efectivament demanats a la conclusió del judici.
La caiguda de Mariano Rajoy i les necessitats del nou govern de Pedro Sánchez –juntament amb la seva convicció que s’havien d’asserenar els conflictes amb Catalunya– van desembocar en l’intent que els fiscals del Procés –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– modifiquessin la seva qualificació jurídica dels fets del Procés. La idea era passar del delicte de rebel·lió al de sedició, amb una pena equivalent a la meitat de la reservada per al primer d’aquests tipus penals. El fiscal general José Manuel Maza havia mort inesperadament en un viatge oficial a l'Argentina, i després d'uns mesos en què va ocupar el seu lloc Julián Sánchez Melgar –un altre magistrat del Suprem–, la Fiscalia de l'Estat va quedar en mans de María José Segarra, amiga de María Dolores Delgado. Des del primer moment de la seva arribada a la Fiscalia General, el juny del 2018, Segarra va tenir clar que els quatre fiscals designats per participar en la instrucció i el judici de la causa de l'1-O al Suprem no cedirien ni un pam i mantindrien l'acusació de rebel·lió fins al final de la vista oral.
Sense rebaixar les acusacions
El risc de tenir un conflicte intern greu –com el que ara està plantejat– va fer que Delgado i Segarra renunciessin a intentar convèncer els fiscals del Procés perquè rebaixessin les seves acusacions. La fiscal general arribava deixant enrere el càrrec de fiscal provincial en cap a Sevilla. A la Fiscalia, els galons compten molt, i des del primer moment hi va haver raons per pronosticar que podria tenir problemes per exercir la seva responsabilitat, donar les ordres que cregués pertinents i ser plenament respectada. Els quatre ponents a la causa del Procés eren fiscals de sala –la màxima categoria a la carrera– i era més que dubtós que uns generals acceptessin ser manats per una comandant. En rigor, Segarra ni va intentar exercir les atribucions de fiscal general de l'Estat, que és qui al final pren –i si cal, imposa– les decisions sobre l'actuació de la Fiscalia en els assumptes més delicats.
Va facilitar aquesta renúncia estratègica de la Fiscalia –compartida de fet pel govern– la circumstància que a l'entramat de l'administració existeixi l'Advocacia de l'Estat. El que no estaven disposats a fer els fiscals del Procés va quedar confiat a l'advocada de l'Estat, Rosa María Seoane, després que la responsable màxima dels serveis jurídics de l'Estat, Consuelo Castro, decidís cessar Edmundo Bal, titular fins llavors de la secció penal i tan partidari d'acusar de rebel·lió com els seus companys de la Fiscalia. El cessament de Bal va fer un gran soroll, però la substitució dels fiscals del Procés hauria provocat la mateixa tensió i idèntiques crítiques multiplicades per quatre. Aquests fiscals són els que ara han exigit la convocatòria de la Junta de Fiscals de Sala –màxim òrgan consultiu de la carrera– per debatre sobre la llei d’amnistia. Hi tornarà a haver soroll, però qui mana, mana, i a la Fiscalia no hi ha dubte que qui pren les decisions més importants és el fiscal general. Quan no ho fa és per no rebre llenya. García Ortiz no és de goma, està afectat pel que li passa. Però sap que el que li passa deriva de la seva condició d'element clau a l'aparell de l'Estat, dissenyat així pels pares de la Constitució, que no per casualitat van establir a l'article 124.4 del text constitucional que la designació del fiscal general està en mans del govern. Per això és una peça de caça major.
