D'Extremadura i filla i germana de policies nacionals: "Vaig votar l’1-O perquè no es pot tirar gent per les escales”
Les càrregues policials va empènyer molts contraris a la independència a exercir el dret de vot
BarcelonaL'Ana Jiménez no anava a votar l'1-O. Nascuda a Extremadura fa 43 anys, va venir a viure a Catalunya fa vint anys per amor. "Estic enamorada d'aquesta terra, m'he separat dos cops i m'hi he quedat, però no soc independentista perquè prefereixo que estiguem junts". En un context normal, s'hauria limitat a acompanyar la parella, que sí que és independentista, al col·legi electoral que es va habilitar a la Roca del Vallès, però ella no hauria exercit el dret de vot perquè encara se sent vinculada amb Espanya.
Però les imatges de les càrregues policials del matí la van fer canviar d'opinió. "Vaig engegar el televisor i semblava una guerra", recorda encara indignada: "Quan vaig veure com tractaven la gent o els enfrontaments amb els Mossos, vaig cridar: 'Quina merda és aquesta? Quina por hi ha de votar?'". Tot seguit, va dir al seu company que ella també votaria. "La democràcia està per sobre de la unitat d’Espanya", subratlla per defensar el dret de decidir de Catalunya. Ella va ser una de les 180.000 persones que van votar no.
La violència policial va fer que ciutadans contraris a la independència, com ella, anessin als col·legis electorals. Un estudi dels politòlegs Toni Rodon i Marc Guinjoan, publicat el 2021 a la Universitat de Cambridge, va concloure que l'actuació dels cossos de seguretat de l'Estat va fer baixar la participació allà on va tenir lloc, però la va fer pujar als municipis pròxims i que part de l’augment d’aquesta participació (un 25%) corresponia a gent "amb una identitat nacional dual que no preveia votar", però que va votar com "a mecanisme de protesta o desobediència civil".
El cas de l'Ana és un dels més simptomàtics. Filla i germana de policies nacionals que continuen residint a Extremadura, la seva família no va entendre que anés a votar: "No els va agradar que votés i hi vaig tenir algunes enganxades. El meu pare justificava l'actuació perquè el referèndum era il·legal i el meu germà reconeixia que la cosa havia sortit de mare, però que era normal perquè la situació es va descontrolar". Però els excessos de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil van ser el detonant perquè ella anés a votar: "No es pot tirar gent per les escales o disparar pilotes de goma i que un home perdi un ull pel simple fet de votar", diu en referència a Roger Español.
Precisament, el llançament de pilotes de goma va ser el que va portar Víctor Sánchez a les urnes l'1-O. Estava treballant al Reial Club de Polo de Barcelona i va poder veure en primera persona com la Policia Nacional carregava amb duresa contra els concentrats i disparava pilotes de goma. Ell, com altra gent, els va retreure que disparessin aquests projectils que estan prohibits a Catalunya arran del cas Ester Quintana. "Los Mossos no pueden, pero nosotros sí", li va respondre amb to xulesc un dels antidisturbis.
La ràbia va fer que truqués a la seva parella i li demanés que li busqués una escola pel Vallès Oriental per votar quan tornés de la feina. Va anar a Granollers i va votar sí, tot i no ser independentista. "No anava a votar, però veient com pegaven a gent gran que hi havia al col·legi i com disparaven pilotes de goma, vaig decidir anar-hi i votar a favor de la independència perquè sentia repulsa per tot el que estaven fent", remarca.
En Carlos Domínguez no va votar ni a favor ni en contra de la independència, sinó en blanc, i també ho va fer mogut per la violència de la policia. "No tenia clar si votaria, però si ho feia pensava votar en contra i al final vaig votar en blanc per la resposta desproporcionada de la policia", revela, abans d'admetre entre rialles que no sabia ni com es feia. "Vaig haver de preguntar com es feia a un amic", diu. No van ser pocs els que van triar aquesta opció: 45.000 ciutadans van votar en blanc.
Després es va quedar a defensar el col·legi per evitar que se n'emportessin les urnes. I a Pallejà també ho van intentar, però no la Policia Nacional ni la Guàrdia Civil, sinó els Mossos d'Esquadra. "Després d'algunes empentes i forcejaments amb nosaltres, que vam fer una muralla per evitar que entressin, se'n van anar", recorda amb orgull, sense amagar que no sap si la cosa hauria acabat igual si hi haguessin anat els cossos policials espanyols. Ell, com la resta, sí que sap que la violència policial el va empènyer a rebel·lar-se amb una papereta com a arma.