El cantautor antifranquista que més sona al camp de l'USAP

BarcelonaAutor d'himnes que han marcat èpoques, referent antifranquista i catalanista, ha estat una de les personalitats que més han acompanyat el moviment independentista des de la irrupció del Procés. El nou president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) no és altre que Lluís Llach (Girona, 1948), en una darrera incursió en el sobiranisme que arriba després de donar suport electoral a ERC, la CUP i finalment a Junts. El cantautor emblemàtic de la Nova Cançó ha nodrit l'imaginari del viatge a Ítaca català i ha protagonitzat tres tombs entre els partits independentistes: va implicar-se directament en política en la legislatura de l'1-O com a diputat de Junts pel Sí a proposta d'Oriol Junqueras, i abans, el 2012, havia demanat el vot per al líder republicà. Després ha demanat el vot per a la CUP el 2021, i, finalment, ha expressat el seu suport a Carles Puigdemont.

Junqueras ha estat un líder a qui va admirar i a qui ara demana la dimissió, després de sentir-se traït per ell arran del gir dels republicans a partir de l'1-O. "El paper de Junqueras és primordial; si hagués volgut, no s'hauria arribat a l'acord; la seva actitud és d'una gran generositat, era facilíssim trencar el fil", deia el 2016 a l'ARA. En canvi, des de fa setmanes Llach reitera a través de les xarxes socials que cal "la dimissió d'Oriol Junqueras, i un cop hagi dimitit, s'han de refer els camins". D'altra banda, amb la CUP sempre ha tingut un idil·li particular pel seu tarannà sobiranista d'esquerres i anticapitalista, adjectius amb què també s'identifica, però ja va avisar en una entrevista a El Punt Avui el 2021 que no era el seu partit: "El meu partit és ERC [...] però des del canvi de direcció estratègica no els puc votar", va aclarir.

Per últim, de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha aplaudit la feina a l'exili i el va votar el 12-M perquè va veure els comicis com "un embat nacional decisiu": "Retorn de Puigdemont com a Molt Honorable President (MHP). No al 155", va dir, i li va demanar que "acabi la feina". També el va acompanyar al govern del Consell de la República, que va deixar arran de les negociacions de Junts amb Pedro Sánchez per a la investidura. Políticament, també va defensar la investidura d'Artur Mas com a president quan la CUP s'hi oposava i després ho ha fet amb Carles Puigdemont. Amb l'expresident Quim Torra va tornar a treure el cap per pilotar el Fòrum Cívic pel Debat Constituent, que havia de definir un mètode per dissenyar com organitzar un debat a escala nacional per "repensar el país". Un pas per la política que sobretot va ser determinat pels dos anys de la legislatura del referèndum de l'1-O, en la qual va ser escollit diputat després de ser cap de llista per Girona. Quan el 2016 va definir el paper polític que feia ja va dir que consistia a "servir durant aquests 18 mesos pel que calgui, escombrar, el que sigui". "Faig de florer, m'encanta, que la gent em vegi que hi soc per això [la independència], que si hi ha una discussió els amenaço que els cantaré alguna cosa i callen", afirmava.

Trajectòria vital

Llach és un personatge polièdric, estimat cantautor que amb L'estaca no només va marcar un "país petit", com ell mateix cantava, encarnant la lluita contra la dictadura en els seus mots, sinó que va transcendir fins a ser un clam per la llibertat en nombroses nacions –que n'han fet versions adaptades–. A l'estadi Aimé Giral de l'USAP, l'equip de rugbi de Perpinyà, també acostuma a sonar abans dels partits, cantat per uns aficionats que rememoren una catalanitat que anhelen fer revifar. Amb el seu gorro característic ha omplert auditoris, pavellons i estadis, però ara, ja retirat, pretén "sacsejar" una entitat com l'ANC per reprendre l'horitzó nacional. Ho fa envoltat de polèmica, després d'un enfrontament amb el sector de l'Assemblea partidari de la llista cívica i que s'oposava a la seva candidatura. Però la controvèrsia també ha vingut perquè va pagar fora de termini totes les quotes de soci de l'ANC per poder optar a la presidència, segons va avançar l'ARA.

Amb el seu pare, falangista i que va ser alcalde de Verges –tota la seva família és de tradició carlina–, hi va tenir moltes picabaralles, tot i l'afecte que es tenien. De la seva mare en va treure l'amor a la música. Al llarg de la seva carrera, sempre ha cantat només en català i també l'han mogut les causes socials: contra la pobresa, ha impulsat diversos projectes al Senegal, i també ha estat un defensor de la diversitat d'origen i d'orientació sexual.

Després de pronunciar unes paraules contràries a Francisco Franco des de Cuba el 1970 –i de la posterior prohibició d'actuar a Espanya– es va exiliar. Ara bé, quan va tornar, el 1974, ja era un cantant reconegut capaç d'omplir espais simbòlics com el Palau de la Música Catalana, en uns inicis d'una llarga i exitosa carrera. Des del principi va congeniar amb les reivindicacions nacionals del poble català, i en els primers anys de la Transició es va implicar en Nacionalistes d'Esquerra, un partit independentista que es va acabar dissolent el 1984 i on hi havia altres personalitats com Jordi Carbonell, Josep Maria Espinàs o Avel·lí Artís-Gener.