Fer 6.500 km per anar a la Diada: la diàspora que mai falla

BarcelonaLa paràlisi i la desjudicialització del Procés han desmobilitzat les bases independentistes tant a les urnes com al carrer. A les darreres eleccions espanyoles, uns 300.000 votants sobiranistes es van abstenir seguint la tendència a la baixa de les municipals. Al carrer, les mobilitzacions també han reculat. En aquest escenari de desafecció, una de les incògnites de la manifestació de la Diada és saber quina serà la resposta de la ciutadania. ¿El moviment tornarà a respondre o es quedarà a casa aquest 11 de setembre?

N'hi ha que mai fallen a aquesta cita i alguns d'ells recorren milers de quilòmetres per ser-hi. L'ARA ha parlat amb membres de la diàspora catalana que cada Diada baixen dels seus països per no perdre-se-la. Un d'ells és Antoni Gómez, que fa 45 anys que viu a Bèlgica i que va aterrar divendres a la capital catalana. "Des del 2010 he baixat a totes les manifestacions", afirma orgullós aquest jubilat de 78 anys, que va marxar de Catalunya per treballar com a enginyer. No és un independentista de nova fornada. "A la universitat ja ho era, malauradament soc irrecuperable", ironitza.

Entén el desànim del moviment, però subratlla que ja existia els darrers anys després de l'1-O. "Aquelles manifestacions massives no s'han repetit. No sé quants serem dilluns, però l'actitud personal és el que compta", diu mentre revela que al llarg de la seva vida ha anat a marxes on eren quatre gats. "No sempre votes el partit que guanya", afegeix, i posa com a exemple la moció de censura de L'Elefant Blau contra l'aleshores president del Barça, Josep Lluís Núñez: "Un periodista em va entrevistar i em va preguntar si havia baixat de Brussel·les perquè creia que podíem guanyar i li vaig respondre que no i es va quedar parat", rememora amb un ampli somriure. Ni que aquest any no li hagi arribat la samarreta de la Diada per un error en l'enviament l'ha desanimat. "Dilluns me'n compraré una altra", exposa resignat.

De molt més lluny ve Imma Caboti. Concretament de Washington, on va anar a viure el 2017, just abans del referèndum. "Vaig poder votar a la Delegació de la Generalitat", assenyala abans d'iniciar la conversa. Encara amb el jet lag al cos, Caboti, que ha voltat per mig món abans d'establir-se amb el seu marit als EUA fa 19 anys, també es va estrenar amb la manifestació del 2010. "El fracàs de l'Estatut va ser l'última gota que va fer vessar el got i com molta altra gent vaig fer el clic i em vaig fer sòcia de l'ANC".

Tot i que la Diada també se celebra en ciutats d'arreu del món, com a Washington, Caboti, que té 54 anys, no s'ho ha pensat dues vegades a l'hora de travessar l'Atlàntic per ser a Barcelona recorrent 6.500 km. "Les Diades a l'exterior també apleguen menys gent ara, han estat uns anys difícils; tenir majoria independentista al Parlament i no fer res costa molt d'explicar i fa vergonya", lamenta Caboti, que s'ha fet secretària nacional de l'Assemblea perquè considera que és dels pocs actors "coherents" en continuar reivindicant l'1-O.

Mantenir la força al carrer

"Fins que no hi hagi un projecte clar no hi haurà un milió de persones, però les dues darreres Diades han anat força bé i si ens mantenim, estaré satisfeta", assenyala. Amb el ball habitual de xifres, l'any passat 700.000 persones segons l’organització i 150.000 segons la Guàrdia Urbana van secundar la mobilització, demostrant el múscul del moviment, però lluny de la històrica assistència de les edicions anteriors i posteriors al 2017.

Miquel Àngel Lizandra, que va anar a viure als Països Baixos el 1980, no es perd cap Diada des del 1992. "Anàvem al monument a Rafael Casanova, llavors les manifestacions eren molt més minoritàries", explica en referència a les que organitza des d'aquella època l'esquerra independentista. Sempre hi va amb la seva dona, que és holandesa. "Parla català i és més independentista que jo", assegura aquest músic jubilat de 77 anys, que ha estat fent classes de percussió en terres neerlandeses i ha estat bateria de Serrat, Mota o Montoliu.

El desencís amb el Procés no l'ha fet dubtar a l'hora de venir o celebrar la Diada a la capital dels Països Baixos, on fa cinc anys que s'organitzen actes per commemorar el 1714: "Des del 2017 s'han fet les coses malament i han desmoralitzat la gent, però jo passo dels partits, Catalunya és el més important i hi soc perquè vull defensar amb la meva presència la independència". "Venir aquí és tornar a casa i fer pinya per defensar Catalunya perquè el poble sempre hi és, malgrat la decepció amb els partits, que només miren pels seus interessos".

Sota la mateixa premissa, fa una setmana Josep Maria Pérez va aterrar a l'aeroport del Prat procedent de París, on fa cinc anys que viu després de passar els mateixos anys en altres localitats franceses: "Si no ens movem nosaltres, no ho farà ningú. Hem de demostrar que la gent hi és començant de nou si cal". Aquest enginyer electrònic de Viladecans de 57 anys considera que l'independentisme viu un moment d'indefinició que es tradueix al carrer: "La gent està desil·lusionada, els líders no tenen credibilitat, falta un horitzó creïble i això genera dispersió i que no es vegi el sentit". Ell, però, com la resta, és dels que defensen la dita de "Qui Diada passa, independència empeny".