Procés de tall borrós però conegut

Per ara no es pot afirmar que l'avenç de l'independentisme a Catalunya sigui un tema al qual el món polític i mediàtic alemany dediquin molta atenció. Tot i que hi ha consciència que existeix un fet diferencial català, la percepció general és que Catalunya és una regió d'Espanya amb característiques peculiars, a les quals no s'atribueix, però, gaire transcendència política. De manera simptomàtica, durant els últims mesos, quan els mitjans d'informació alemanys s'han referit a Catalunya ho han fet per parlar del paper que haurà de complir el govern de la Generalitat conjuntament amb les altres setze comunitats autònomes per reduir el dèficit pressupostari espanyol i contribuir a superar la crisi de l'euro.

En contrast, la dinàmica política a Escòcia s'ha seguit bastant més de prop, i l'empenta de l'independentisme al nord del Regne Unit ha estat regularment en el punt de mira dels diaris alemanys. Es pot especular que això s'explica, en gran part, perquè el govern escocès assumeix obertament la causa independentista, mentre que les declaracions de l'executiu autonòmic català en aquesta direcció han estat, evidentment, força més discretes. Així doncs, vist des de l'Europa Central, el break up britànic es presenta en aquests moments com una possibilitat més palpable que la secessió de Catalunya del Regne d'Espanya.

Tot i així, s'ha de dir que durant les últimes dècades la imatge que el públic alemany té de Catalunya ha canviat considerablement, i que el coneixement de la problemàtica catalana s'ha anat generalitzant des que es va restablir la Generalitat. En aquest sentit, hem d'esmentar l'energia que Jordi Pujol -que s'expressa amb fluïdesa en alemany- va dedicar en la seva època de govern a buscar la sintonia entre Catalunya i els lands alemanys amb més vocació federalista, com Baden-Württemberg i Baviera, i a fomentar una paradiplomàcia per sota dels estats que ha donat més visibilitat política a Catalunya tant a Alemanya com en el complex entramat institucional de la Unió Europea.

L'efecte Frankfurt

També és cert que la curiositat alemanya per la cultura catalana ha anat augmentant considerablement. No va ser casual que a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 Catalunya hi fos la convidada d'honor, que es va convertir així en el primer país sense estat al qual s'assignava aquest paper. Autors com Albert Sánchez Piñol i Jaume Cabré tenen un gran nombre de seguidors entre el públic lector germànic. Alhora, l'experiència de Frankfurt també va servir d'oportunitat per evidenciar malentesos, i fins i tot alguns punts de fricció, en el diàleg entre Catalunya i Alemanya. Així, l'absència d'autors en llengua castellana en la delegació catalana va ser objecte de més d'una crítica per part de la premsa alemanya. Des de l'angle alemany, costa entendre l'alt nivell de politització que el tema de la llengua ocupa, per motius històrics, en les relacions entre Catalunya i Espanya, i no van faltar veus que van acusar la Generalitat de pecar d'un excés de zel nacionalista en el moment de presentar la cultura catalana al públic alemany i europeu.

De fet, molt més enllà del que té d'anecdòtic, l'exemple de Frankfurt segueix sent prou significatiu per assenyalar alguns elements de la cultura política alemanya que des de Catalunya s'hauran de tenir en compte per evitar errors comunicatius en els esforços diplomàtics dirigits a la República Federal. A Alemanya, tot debat sobre la qüestió nacional està profundament marcat pels dimonis del passat. La reticència enfront de qualsevol discurs articulat en clau nacionalista és particularment forta en l'àmbit de les esquerres. La voluntat de distanciar-se del llegat històric del nazisme explica en bon grau l'impacte que el discurs del patriotisme constitucional i de l'europeisme postnacional, promogut per intel·lectuals de gran prestigi com Jürgen Habermas, ha tingut entre socialdemòcrates i verds. No hem d'oblidar que no fa gaire que entre aquests sectors la mateixa reunificació d'Alemanya suscitava ben poc entusiasme. Tampoc es pot dir que la retòrica nacionalista sigui especialment popular en el camp de democratacristians i liberals. Òbviament, això no significa gens ni mica que el govern d'Angela Merkel no tingui molt present el que considera que són els interessos alemanys en la difícil conjuntura que viu la política europea. No obstant, no es pot negar que, en la prolongada crisi de l'eurozona, des de Berlín s'ha intentat àmpliament no caure en exercicis de demagògia nacional de cara al públic de casa. En aquest sentit, es pot afirmar que el recel de les declaracions de tipus nacionalista és una actitud que caracteritza la classe política alemanya de manera transversal, i això ho hauran de tenir present els actors polítics catalans que busquin interlocutors al nord dels Alps.

El referent de l'Est

D'altra banda, la dinàmica iniciada el 1989 ha transformat profundament les pautes de la política europea, i Alemanya no ofereix cap excepció en aquest sentit. La caiguda del Mur de Berlín va ser un punt d'inflexió que va revaluar l'autodeterminació com a element central de la política democràtica a Europa. Un dels resultats d'aquesta revaluació és que, avui, reclamar la prioritat de drets humans i principis democràtics sobre el criteri de la integritat territorial dels estats establerts ha deixat de ser un acte merament testimonial.

El ressorgiment de la qüestió nacional ha acabat canviant profundament els mapes polítics de l'Europa Central i Oriental. És cert que en alguns casos ha prevalgut un ús descaradament tàctic de la normativa política que connecta principis democràtics i drets col·lectius, i no han faltat les ocasions en què s'ha invocat aquesta normativa per justificar abusos criminals. Però, amb la distància de més de vint anys, podem dir que estem davant d'una dinàmica de característiques pacífiques i amb efectes força menys malignes que els que es van produir en la primera meitat del segle XX. Evidentment, Alemanya ha estat una peça clau en aquesta dinàmica. Falta veure en quina mesura les experiències viscudes al centre i a l'est del continent es podran extrapolar de cara a canvis similars que es vaticinen a l'Europa de l'oest.