Un procés de dues velocitats

Cap de PolíticaEl procés sembla un llençol d’aquells que són curts i has de decidir si tapes els peus o el cap. Quan domina la part que té pressa, els que volen canvis dins un ordre s’esveren. Quan hi ha voluntat de pacte, els que tenen pressa ho veuen tot engegat a dida. Des de la cimera, el llençol abasta, ben tibat, de la CUP als comuns.

¿Tornar al referèndum pactat és un pas enrere? És evident que els independentistes van passar-se mesos parlant de “pantalla passada” per referir-se a l’acord amb l’Estat. Però també ho és que el mateix Puigdemont, en el seu discurs del “referèndum o referèndum”, ja va definir el camí: “Hi ha un consens enorme, polític i ciutadà, que la fórmula ideal és un referèndum acordat amb l’Estat. I tots sabem que tantes vegades com l’hem demanat, tantes vegades que ens l’han negat. ¿Vol dir això que el referèndum acordat s’ha de descartar? Doncs, no. De fet, vinc a dir el contrari: que no hem de ser nosaltres els que decidim descartar-lo”. L’oferta, va concloure, “no caduca però no paralitza”.

Tot va segons el previst en la primera fase del camí cap al referèndum del setembre. Proposar de nou un pacte amb l’Estat no és confiar que, per art de màgia, tot canviï. És una estratègia perquè el referèndum unilateral guanyi legitimitat i, un cop es voti, convertir el 47% de partidaris del sí el 27-S en una majoria sòlida per a la independència.

A Barcelona i a Madrid l’estratègia ha canviat sense modificar el fons. A la teòrica operació diàleg -que només serveix per guanyar el relat i presentar els independentistes com uns eixelebrats que no escolten raons- hi respon el sobiranisme recuperant l’oferta de pactar el referèndum, que desmunta la teòrica disposició a parlar de tot de l’executiu i és més presentable al món que la declaració unilateral.

Una votació sense permís de l’Estat serà vàlida si hi ha quòrum i una majoria sòlida. I els vots que falten estan entre els que defensen el referèndum però no són partidaris de la independència, molts d’ells concentrats als comuns. Tornant-los al centre, no només se’ls acosta al procés, sinó que a més es combat la imatge -estesa per alguns actors de la confluència- de l’independentisme com una estratègia per tapar les retallades i la corrupció. El millor antídot a aquest argument és Ada Colau donant la mà a Puigdemont.

La manta, però, queda curta per als independentistes que creuen que el procés es dilatarà. Per això, la demanda de pacte es combina amb el camí cap a la desconnexió, en què tindran més pes els grups parlamentaris i cada partit posarà el seu accent. Serà un procés de dues velocitats, combinant les referències al pacte (“Referèndum...) amb la construcció del marc legal de la desconnexió (...o referèndum”).

Els comuns treuen pit, però el Pacte Nacional pel Referèndum és un bumerang. Quan l’Estat digui que no per dinovena vegada es posarà a prova si la defensa del dret a l’autodeterminació inclou tota la paraula, també el prefix, que marca que només es depèn d’un mateix per exercir-lo. Més enllà del que facin els polítics, els votants són la clau: si la majoria aposten per la unilateralitat i el referèndum del Govern té un suport tan majoritari com el pactat, l’independentisme estarà més a prop de cantar victòria.