El problema és la manca de diagnòstic compartit
SubdirectorLa manca d’unitat estratègica de l’independentisme és producte dels diferents diagnòstics que ha fet cada actor dels fets de l’octubre del 2017, que comporten fulls de ruta oposats sobre el camí a seguir. I fins que no hi hagi aquest diagnòstic compartit, i en conseqüència un relat consensuat, no serà possible refer aquesta unitat. El cas és que en els últims dos anys s’ha anat avançant en la radiografia del que va passar, que podríem sintetitzar en tres lliçons. 1) Tot i l’enorme mobilització que va suposar l’1-O, no s’ha demostrat encara que hi hagi una majoria clara a favor de la independència. 2) La Generalitat no té (ni tindrà mai) elements de força coercitiva per fer efectiva una declaració d’independència unilateral. I 3) la UE, tal com està configurada avui dia, potser arrufa el nas davant la repressió, però difícilment donarà suport a una independència no pactada.
Aquest diagnòstic, en el qual coincideixen a grans trets ERC, Òmnium i sectors de JxCat i de la CUP, no és compartit per tothom. Existeix encara un corrent dins de l’independentisme que considera que el que va fallar l’octubre del 2017 és la determinació de la classe política a l’hora de treure la gent al carrer i provocar una situació insostenible que obligués a una intervenció de la Unió Europea. Aquest corrent de pensament, que podríem anomenar el dels unilateralistes, es combina amb un fort discurs antipartits i té el seu últim reducte en l’ANC (i part de JxCat), que és l’organització que des del 2012 ha fet de punta de llança del Procés. Ara mateix es pot dir que les posicions de l’Assemblea no són representatives de l’opinió majoritària de l’independentisme, almenys segons les enquestes, que situen els unilateralistes en un 9% del total de catalans.
Però aquest independentisme enragé encara gaudeix d’un cert prestigi social i té una gran capacitat de pressió, ja que és, alhora, el més mobilitzat. Són, en termes marxistes clàssics, l’avantguarda, els capdavanters, i això els atorga una aurèola i una elevada capacitat d’atracció. Es tracta d’un fenomen també clàssic, que s’ha produït en altres períodes de la història, com per exemple en l’antifranquisme dels anys 70, quan els més radicals, els més purs, eren també els més admirats.
La qüestió és que aquest nucli, que vindria a representar un gens menyspreable 20% dels independentistes, erigit en guardià de la fe i assenyalador de botiflers, és el principal obstacle per a la unitat d’acció que tant reclamen, ja que el seu diagnòstic s’allunya del que el principi de realitat ha anat imposant, de manera especialment dolorosa a les presons.
L’interès dels partits
Si barregem aquesta situació amb l’interès partidista veurem les dificultats objectives per assolir aquesta unitat. L’independentisme es troba en un atzucac, producte segurament dels errors propis. Per tornar a actuar de manera unitària i amb visió estratègica hauria de renunciar als seus elements més combatius, cosa que equivaldria, en termes militars, a fer una guerra amb dos fronts, l’intern i l’extern. L’alternativa encara pot ser pitjor: la divisió latent i la inoperància poden condemnar el moviment just en el moment que, des de l’espanyolisme, el partit socialista s’erigeix en un nou pal de paller molt més potent que el PP i Cs.