El ‘problema catalán’ va començar amb Prat de la Riba

Barcelona“ Este periódico [es refereix a ¡Cu-Cut! ], inspirado en el más rabioso catalanismo, dirige agravios conti- nuos a España y a los españoles e inserta frecuentemente trabajos gráficos y literarios contra el ejército español. Tales antecedentes explican lo ocurrido ”, publicava el diari El Imparcial el novembre del 1904. “ Lo ocurrido ” era l’assalt d’un grup de militars el 25 de novembre a les redaccions del setmanari ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. S’havien enfurismat per un acudit que feia mofa dels militars. La reacció del govern espanyol va ser castigar els que s’atrevissin a fer-ne burla. Es va aprovar “ la ley de jurisdicciones ”: els delictes d’opinió contra l’exèrcit i els símbols d’Espanya passaven a caure sota la jurisdicció militar.

El 20 de maig del 1906 es va convocar al passeig de Sant Joan de Barcelona una manifestació en homenatge als diputats i senadors que van intervenir contra aquella llei. Les cròniques de l’època parlen de l’assistència de 200.000 persones i de la presència de 1.300 entitats cíviques. “A partir de l’atac del ¡Cu-Cut! el problema catalán passa a ser un dels principals maldecaps de l’estat espanyol i així ha sigut fins ara”, opina l’historiador Jordi Casassas. “El govern espanyol va re- accionar desproporcionadament. Quan algú ha desafiat l’autoritat, la resposta sempre ha sigut furibunda. També va passar amb el 9-N, que va qüestionar la credibilitat de l’Estat”, assegura Casassas.

És en aquell context que el polític, advocat i periodista Enric Prat de la Riba va escriure La nacionalitat catalana (1906) i que va néixer Solidaritat Catalana (1906). A finals d’abril del 1907, Prat de la Riba va ser escollit president de la Diputació de Barcelona, càrrec que ja no abandonaria. Tenia 37 anys. Quan en va fer 43, el 1914, es va convertir en el primer president de la Mancomunitat de Catalunya amb 80 vots a favor i 6 paperetes en blanc, les dels quatre lerrouxistes i dues més. Moriria al cap de tres anys, l’1 d’agost del 1917, dimarts farà un segle.

“Un antisistema”

“Prat de la Riba va lluitar a contracorrent, ara ens sembla molt fàcil crear partits polítics però en aquella època no ho era gens perquè el sistema parlamentari s’estava creant: es podria dir que Prat de la Riba era un antisistema perquè era fora del sistema”, assegura Casassas. “Prat va fer un exercici similar a l’actual, va dir que s’havia de deixar de parlar de grans abstraccions i de principis, i que s’havia de passar a fer política, tenia voluntat d’estat”.

A Prat de la Riba se’l lloa sovint per la capacitat de construir una administració moderna partint d’unes minses competències, l’habilitat de sumar professionals d’ideologies distants i de ficar-se a la butxaca, amb bones paraules, polítics de l’oposició. Al llibre A la recerca de Prat de la Riba (Proa), l’historiador Joan Esculies, que descriu el polític i advocat com un home missaire, poc viatjat, avorrit i cerebral, es pregunta per la seva vigència. “Prat de la Riba és un nom recurrent”, opina Esculies. A les tertúlies i debats polítics també s’invoquen altres presidents com Macià i Companys, però pocs generen tan poca controvèrsia com el president de la Mancomunitat de Catalunya.

Esculies argumenta que el nom de Prat de la Riba va tornar a l’escena amb força quan va començar el Procés. Prat de la Riba va dir que la Mancomunitat de Catalunya no s’havia creat per gestionar una província: “No hem fet la Mancomunitat per donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada secundària, una província. Tots, anant més o menys allà i veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. “Aquest discurs va anar com anell al dit a Convergència i Unió quan va començar el Procés”, explica Esculies. “Era un eufemisme que els encaixava perfectament perquè no volien espantar l’electorat parlant d’independència”, afegeix. Artur Mas, que ja elogiava Prat de la Riba quan era conseller en cap, el va reivindicar el setembre del 2012 en un esmorzar del fòrum Nueva Economía a Madrid. Quan se li va preguntar com quin president li agradaria passar a la història, va dir: “Una combinació de Prat de la Riba i de Francesc Macià”. “Del primer n’admirava la claredat en la construcció de Catalunya, tot i els pocs instruments que tenia”, diu Esculies.

Els admiradors

Un altre admirador de Prat de la Riba és Jordi Pujol. “Després d’enunciar el nom de les persones que formaven el seu primer executiu el 1980 -explica Esculies-, assegurava: «De manera íntima i personal, jo en els primers mesos tenia més que mai al cap el record de l’Enric Prat de la Riba i la seva obra»”. Pujol el considerava “el primer que va iniciar la reconstrucció de la Catalunya moderna”.

Ara bé, també el va reivindicar el socialista José Montilla quan era president de la Generalitat: “La transcendència de Prat de la Riba se’ns revela en el seu esforç per fer estat, per posar les bases d’una administració eficient i, sobretot, al servei de la ciutadania”.

“Prat de la Riba considerava que la nació era la societat, i l’estat el poder superior”, diu l’historiador Enric Ucelay-Da Cal. “A La nacionalitat catalana va explicitar que tota nació requeria el seu propi estat, però no va passar mai d’aquesta conjunció d’idees”, afegeix l’historiador. Per a Ucelay, el gran “talent” de Prat de la Riba va ser l’acceptació del “catalanisme com un tot eclèctic: era una conjunció de tots aquells que sentien l’apel·lació patriòtica o nacional independentment dels criteris sobre el sistema polític (monàrquics o republicans) o religió”. Segons Ucelay, però, Prat de la Riba mai s’hauria enfrontat a l’Estat: “Davant seu hi tenia un exèrcit a punt per intervenir en política, i el seu tarannà no era de confrontació i agitació, com avui”, opina.

“El gran repte de Prat va ser que la ciutadania assumís amb naturalitat que Catalunya era una nació, crear una consciència nacional alternativa a la fortíssima consciència que imposen els estats, i per fer-ho havia de tenir les eines, va ocupar les institucions”, diu Casassas. Esculies, però, defensa que encara ara no s’ha aconseguit un dels grans reptes de Prat de la Riba: la unitat cultural. “La unitat cultural pregonada per Prat, que havia de fer de Catalunya un subjecte cultural diferent de la resta d’Espanya, afecta només una part, potser la meitat, de la població, però no va més enllà”, conclou.