Primera campanya a quatre pensant en els pactes
MadridEl cop d’estat del 23-F del 1981 i els reajustaments que va comportar al sistema van tancar la Transició. Des d’aleshores, les campanyes i la governabilitat de l’Estat han operat amb una lògica invariable: dos grans partits, a dreta i esquerra, el PP i el PSOE, s’alternaven en el poder. La prosperitat econòmica i social d’Espanya, la seva estabilitat institucional, i una llei electoral ad hoc ho han facilitat. Com que el sistema electoral no és el majoritari uninominal del Regne Unit, ha existit una certa correcció al bipartidisme, traduïda en la presència històrica d’opcions com IU o el CDS, malgrat que no passaven mai del 10% dels vots ni eren capaces de fer de contrapès real. Els partits nacionalistes governants, CiU i el PNB, eren els que tradicionalment acabaven d’apuntalar les majories. Aquesta harmonia que ha durat tres dècades s’ha esberlat els últims quatre anys.
Una recessió llarga i que ha fet estralls, uns escàndols de corrupció que han tombat tòtems com Jordi Pujol, Rodrigo Rato i Manuel Chaves, i l’ensorrament d’un model territorial -el de la fossilitzada Constitució- que fa deu anys ja emetia uns símptomes d’esgotament amb el pla Ibarretxe i l’Estatut català que es van desatendre, han derivat en una crisi política que pot instaurar un nou paradigma el dia 21.
Socialistes i populars no estaran sols. Hi haurà dos grans partits més, Ciutadans i Podem. Són de nova factura però tenen poc en comú més enllà d’impugnar l’ statu quo. Les enquestes els donen una expectativa que supera el 15% dels vots i poden ser clau per formar majories (o bloquejar-les), tal com va passar a les municipals i autonòmiques del maig. Els nacionalistes ja no faran de crossa. La mitja dotzena de diputats del PNB no resoldrà res i la vintena d’escons que obtindran CDC i ERC no aniran a Madrid a condicionar o apuntalar governs sinó a fer valdre el mandat del 27-S.
Rajoy defuig els debats
La campanya que va arrencar ahir ho va fer amb quatre líders (quatre homes) amb propostes i estils diferenciats. Mariano Rajoy només farà un debat, un cara a cara amb Pedro Sánchez, el dilluns 14; i l’únic a quatre, un format que els mitjans privats han buscat atenent a la nova realitat, es farà aquest dilluns sense ell però amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaría.
Rajoy no debat però s’esforça per traslladar una imatge pròxima. Els ministres econòmics han passat a segon pla i el president del plasma, el que fugia de la premsa cames ajudeu-me pels passadissos del Senat, és ara un simpàtic senyor que es confessa amb Bertín Osborne, juga al dòmino amb jubilats, fa mítings damunt d’un banc en un parc o comenta el futbol a la ràdio. I, a més, fa rodes de premsa en què accepta preguntes i no para de concedir entrevistes, tot i que sempre jugant a casa.
La partida no acabarà el dia 20. L’enquesta del CIS d’ahir -i totes les que s’han fet fins ara- insisteix en la tendència: el PP guanyarà amb més o menys claredat (semblava impossible fa uns mesos) però amb una majoria curta. Caldran pactes -i potser governs de coalició per primer cop des del 1977- per aconseguir la investidura i garantir lleis bàsiques com la dels pressupostos. Els mals pronòstics per al PSOE fan preveure que la majoria pivoti entorn del PP i arraconi Podem. Pablo Iglesias ha reculat en les enquestes encara que hagi suavitzat el to. “Casta” apareix menys, no parla de en quin “bàndol” resideix “la por” i busca l’espai d’una “socialdemocràcia real” que el PSOE ha abandonat. El partit morat s’autoimposa, a més, pactar només si lidera els governs, com a l’Ajuntament de Madrid. Així, les mirades se centren en un PSOE ferit però que espera treure suc de la seva implantació territorial -el pes d’Andalusia és una arma de doble tall perquè, si bé pot maquillar els números de Sánchez, carregarà de raons Susana Díaz per fer el salt a Madrid- i, sobretot, en Albert Rivera. La gran coalició PP-PSOE encara no és damunt la taula.
C’s, que quan era d’àmbit català s’abonava a un escapisme ideològic que compensava amb un espanyolisme inequívoc i transversal, és ara liberal i apareix com el soci natural d’un PP que insisteix que ha de governar el més votat. Coincideixen en els grans temes i Rivera és, a més, una opció per als desencantats. El “Podem de dretes” que reclamava Josep Oliu, president del Banc Sabadell, ha quallat. Rivera pensa, però, que Rajoy és un cadàver polític i no s’hi vol abraçar. Diu que no l’investirà. La corrupció ha fet “moltíssim mal” a un PP que ha “reaccionat tard” (ho admetia ahir Rajoy a 13TV) i serà a la retina a l’hora de votar, però que no sigui tema central de campanya pot greixar l’entesa.
Seguretat, la clau del PP
Un govern i un president que ofereixen experiència i serietat (era el missatge central ahir) i, sobretot, seguretat. Aquest és un mot que connecta amb el nucli dur dels seus votants. Rajoy s’erigeix en certesa de la recuperació. La que permet cobrar la paga doble abans de votar, es paguin els crèdits del fons de liquiditat autonòmic o que baixi l’atur tot i que sigui millor no preguntar-se si els nous llocs de treball són estables i permeten viure dignament. Una seguretat que el president vol projectar també davant l’amenaça jihadista, que ha sigut cruel amb França. En aquest assumpte, pacte d’estat, enfortiment de la policia i prudència per no jugar a la guerra (la d’Iraq va fer que Aznar perdés el món de vista i deixés la Moncloa per la porta del darrere). I encara una altra seguretat: Espanya no es trencarà amb ell, i el procés català, amb un potent efecte mobilitzador de la dreta espanyola, morirà als tribunals. La seguretat com a comú denominador dels tres grans temes de la campanya: l’economia, la lluita contra el terror global i el procés català. És una campanya a quatre, sí, i amb Catalunya més desconnectada políticament d’Espanya, però Rajoy la comença amb la sensació que el fil argumental acabarà discorrent per on ell volia que ho fes.
La tercera via, cosa de l’esquerra a Catalunya
Reformar Espanya, canviar-la per resoldre el plet català, era el reclam dels fins ara majoritaris CiU i PSC a les generals a Catalunya. Aquesta bandera serà ara un patrimoni de l’esquerra transformadora, de la llista En Comú Podem, que encapçala Xavier Domènech i que té com a mascaró de proa l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Unió està abocada a l’extraparlamentarisme també al Congrés, CDC pujada amb ERC al carro independentista, i el PSC de Carme Chacón acomodat al bloc del no amb el PP i C’s. L’exministra, que encara té aspiracions al PSOE, ha mantingut que no toca parlar de reformes en ple desafiament independentista. La disparitat d’objectius en el debat constitucional (immobilisme al PP, recentralització a C’s, federalisme soft al PSOE i dret a decidir i plurinacionalitat a Podem) fa poc versemblant una reforma que exigeix uns grans consensos. La tercera via, ofegada durant aquesta legislatura, viu ara a l’esquerra.
