La primera autoritat accidental del país
Cap de PolíticaQuan diumenge Roger Torrent va pronunciar un missatge institucional, el contingut va ser més aviat decebedor per la pompa amb què es presentava: un front comú que havia promès el dia abans, una denúncia de la repressió que també havia fet dissabte i una crida a la calma gairebé òbvia amb els carrers en ebullició.
Però la política, per molt que estigui saturada de paraules, també és imatge. I la de Torrent apareixent en un moment d’alta turbulència com és la detenció del president de la Generalitat evidenciava que sense Puigdemont a Catalunya ell és la màxima autoritat del país. I que, de fet, amb el 155 encara instal·lat a la Generalitat, la presidència del Parlament que ell representa és la principal institució alliberada. Torrent és conscient d’aquesta situació i s’hi està trobant còmode. L’acte en què completava l’homenatge a les víctimes cridant a un front comú contra la repressió en va ser un primer exemple. Allà va sortir de la seva atonia habitual per alçar el to i recollir la indignació del sobiranisme. I el missatge institucional de diumenge -que va decidir fer ja abans de les protestes, quan començaven a arribar les notícies d’Alemanya- va ser-ne la prova més evident. Un discurs d’aquestes característiques, si no toca perquè és Nadal, es fa en moments de gran transcendència. I, amb el president detingut, Torrent va fer un pas endavant per dirigir-se als ciutadans.
El republicà assumeix la necessitat del lideratge institucional que requereix una part del país després d’un cop fort com els empresonaments i les detencions, i després de cinc mesos amb el Govern intervingut; i entoma, amb la legitimitat que li dona el càrrec, el lideratge polític per bastir una unitat dels partits sobiranistes. Obvia el rol neutral que teòricament -i que mai es compleix a la pràctica- es requereix a un president del Parlament. Però en moments de repressió hi ha neutralitats que esdevenen connivència.
L’emergència de Torrent el converteix en un nou objectiu per a l’unionisme. Quan va assumir el càrrec Inés Arrimadas, que té la virtut d’entendre de pressa certes lògiques polítiques, es va centrar a desprestigiar-lo. Semblava poc comprensible, tenint en compte que va fer un discurs de presa de possessió amb poques concessions a l’independentisme més abrandat i ha actuat d’obstacle contra els qui volien investir Puigdemont saltant-se el TC. Però ara, amb la figura de Torrent emergint -i lligant curt la tensió a la cambra-, Cs ja s’ha situat com la seva principal oposició i la Moncloa va a rebuf. El dit de Carlos Carrizosa per protestar ja s’ha convertit en un clàssic del parlamentarisme.
Torrent també continuarà sent vist amb recel per JxCat i la CUP. No només és escrupolós amb el compliment de la llei, cosa que complica els plans d’una part de l’independentisme. També agafa embranzida per si és el pròxim candidat d’ERC a la Generalitat.
