Sánchez guanya Díaz amb claredat i tornarà a liderar el PSOE

MadridPedro Sánchez sortia de Ferraz fa vuit mesos masegat. Derrotat per un aparell liderat a l’ombra per Susana Díaz. Aquell 1 d’octubre en què va dimitir hi havia centenars de militants a la porta de la seu del partit donant-li suport. A Díaz li cridaven “traïdora”, a ell, “resisteix”. Ho va fer. El polític madrileny va ser capaç d’organitzar aquest neguit i treure’n profit. Es va envoltar de militants, va omplir mítings i ahir va fer el retorn triomfalguanyant Díaz a les primàries amb claredat. En la victòria, dos missatges: unitat per cosir el partit i aconseguir fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa.

L’aparell no va ser capaç de fer valer la seva força. Sánchez va guanyar a totes les comunitats autònomes excepte a Andalusia, on va guanyar Díaz, i al País Basc, que es va mantenir fidel a l’exlehendakari Patxi López. A Catalunya va arrasar amb 8 de cada 10 suports. Els 6.000 avals en què va superar la presidenta andalusa Sánchez es van convertir ahir en 15.000 vots a favor del retornat líder, que va veure com un 50% de la militància li donava suport, 10 punts més que a Díaz, en unes primàries amb una participació del 80%.

La seva victòria amenaça la tranquil·litat de Rajoy. “Avui comença tot, no acaba res”, deia el secretari general electe, que haurà de fer honor a la seva campanya abanderant el 'no és no' i cridant a l’entesa amb Podem per crear una alternativa viable d’esquerres. Un discurs que no es tradueix en una sintonia personal amb el líder de la formació lila, Pablo Iglesias, i que -a la mateixa candidatura de Sánchez ho admeten- ara tindrà feina per gestionar la frustració que pugui causar entre les bases la constatació que no serà fàcil fer fora Rajoy per la falta d’una majoria alternativa. “Farem l'impossible”, va prometre Sánchez.

El president espanyol té més motius per al neguit que els que hauria tingut en cas de victòria de Díaz. Sánchez, que va perdre el seu escó després de la dimissió com a secretari general, no li posarà les coses fàcils al Congrés a l’hora d’aprovar lleis. Rajoy ha aconseguit, però, gràcies una complicada geometria variable, construir una majoria raquítica sense el PSOE per als pressupostos, i continua tenint més cartes que els seus rivals en la partida de la governabilitat d'Espanya.

Ahir, a les portes de Ferraz es va tornar a cantar 'La Internacional'. Moltes de les mateixes persones que fa vuit mesos corejaven en aquest mateix lloc contra el cop de l’aparell saludaven amb entusiasme el líder. La victòria de Sánchez ajuda a tancar la ferida que s’havia obert entre la cúpula i part de la militància, incapaç de perdonar l’abstenció a Rajoy. Però obre un període d’incerteses orgàniques. Les bretxes avui són menys verticals i més horitzontals. Com abans de l’1 d’octubre, la trencadissa és entre dirigents. Ahir hi va haver la primera víctima d’aquesta nova realitat, amb la dimissió del portaveu del partit al Congrés, Antonio Hernando.

Avís de Díaz

I la derrotada Díaz va deixar clar, en el discurs d’acceptació dels resultats, que a Sánchez no l'espera un camí de roses. No va ni mencionar el nom del guanyador i es va posar al servei de l’organització -però no explícitament del seu líder- per aconseguir que “els ciutadans tinguin clar que el PSOE ha de ser l’alternativa de govern”. Treballarà, només, perquè sigui un “projecte autònom” -això ho va repetir dues vegades en un breu discurs-. És a dir, per evitar que les aliances amb Podem li robin el protagonisme que creu que ha de tenir el PSOE a l’esquerra.

Sánchez torna com a 'outsider' i amb l’animadversió de part del poder territorial i de la vella guàrdia. No té aliats de pes i haurà de teixir del no-res les aliances si no vol tornar a ser un líder sense aparell. Per això va cridar a un partit “unit”, però també “renovat” i en el qual hi haurà “canvis”.

L’executiva de Ferraz tornarà a estar divorciada de la banda dels 'barons' socialistes, especialment dels representants del PSOE meridional, que s’havia organitzat de manera fèrria al voltant de Díaz. Els presidents d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, o de l’Aragó, Javier Lambán, van apostar clarament per la carta perdedora i ara hauran de tornar a lidiar contra un vell enemic, que torna reforçat, i a qui en el passat no li va tremolar el pols a l’hora d’imposar una gestora al PSOE de Madrid de Tomás Gómez. A Sánchez li convé mantenir la pau. Necessita bastir ponts amb els que el van intentar descavalcar per fer governable un partit que triarà els òrgans de decisió en un congrés que se celebrarà d’aquí un mes.

Sánchez mira ara els dirigents socialistes que van donar suport a López, amb qui comparteix l’eix central del discurs, basat en el 'no és no', per intentar crear l’aparell. Es revaloritzaran també dirigents del PSC, com qui va ser la seva número dos a la llista per Madrid, Meritxell Batet, que podria recuperar pes en el grup parlamentari -i ara el rol de portaveu està vacant-. Al PSC veuen com passa de llarg la victòria de Díaz, que temien que pogués suposar una nova pèrdua de pes del PSC, i guanya un candidat que havia abraçat, amb anades i vingudes, un discurs més compassat amb el del socialisme català i que diu, amb matisos, que Catalunya és una nació.

Però l’aparell encara pot lliurar més batalles. Ferraz posa la directa fins al congrés federal del 16, 17 i 18 de juny. Aquesta mateixa setmana es triaran els més de mil delegats que hi assistiran, en una ubicació encara per determinar -l’última, el 2014, va ser Madrid-. Serà on es proclamarà finalment el secretari general, es definirà la línia política i s’escolliran l’executiva i els 65 membres del comitè federal i la comissió federal d’ètica i garanties. És a dir, els 'barons' encara tenen molt a dir de com ha de ser el PSOE que hagi de liderar Sánchez. També es donarà el tret de sortida de tots els congressos territorials on cal veure si sorgeixen candidats sanchistes.

Sánchez rep un PSOE trencat per dalt i ple d’enemics. Ara ha de decidir si es posa el guant de seda per intentar recuperar la pau o si agafa el guant de boxa. No només hi ha en joc el partit, també la governabilitat d’Espanya.