La dimissió de Mato: el preu polític per no fer créixer el cistell de Podem

Rajoy és un polític acostumat a vèncer per incompareixença del rival. Això, sumat a una innegable capacitat de resistència, l’ha ajudat a sobreviure en situacions molt compromeses. Per exemple, l’agost del 2013, quan va parlar en seu parlamentària del cas Bárcenas. En aquella ocasió va optar per limitar-se només a admetre que s’havia equivocat fent confiança a l’extresorer. Es va enrocar, refugiant-se en una sòlida majoria absoluta. No hi va haver assumpcions de responsabilitat, entre altres motius perquè no notava la pressió de les enquestes: Alfredo Pérez Rubalcaba era un líder transitori i la UPyD de Rosa Díez no tenia prou força per ser una alternativa real.

Més d’un any després, les coses han canviat, i per això Ana Mato ha hagut de dimitir. El fet diferencial es diu Podem, el partit que s’explica -en bona mesura- per aquest còctel d’atur i corrupció que, segons el Centre d’Investigacions Sociològiques, lidera les preocupacions dels ciutadans. L’atur és la prioritat dels populars aquesta legislatura, i la percepció dels espanyols evidencia que encara no se n’han sortit. Pel que fa a les conductes irregulars, Rajoy va cometre l’error d’aplicar una actitud tèbia quan tenia la fortalesa -i la credibilitat- necessària per fer net. Ara en paga les conseqüències: es veu obligat a prescindir de Mato per intentar recuperar el lideratge en aquest assumpte, hores abans de comparèixer al Congrés en un ple, precisament, dedicat a la corrupció. ¿N’hi haurà prou amb la dimissió? Només el temps ho dirà, però cal tenir present que, ara sí, l’agenda pública ha posat el focus en un marc conceptual que beneficia el partit de Pablo Iglesias.

Finalment, la inacció de Rajoy durant tant de temps l’ha acabat penalitzant. La ministra, a qui el president es va negar a cessar per la gestió de la crisi de l’Ebola, ha hagut d’acabar marxant per una qüestió més difícil de pair per als militants i més complicada d’explicar a l’opinió pública. Aquesta vegada la tàctica de deixar que el pas dels dies resolgui les coses no li ha funcionat.

No era una ministra més

Ana Mato no era una peça més de l’executiu, i això vol dir que l’aigua toca molt de prop les parets de la Moncloa. Ella va ser la directora de la campanya que va fer tornar el PP al govern el 2011. Fins ara la gratitud havia pesat més en el president espanyol que no la urgència d’una mesura exemplaritzant que enviés un missatge nítid a la ciutadania espanyola de compromís amb la regeneració. El neguit al PP, però, va creixent a mesura que s’acosta un nou i imprevisible cicle electoral, amb un adversari que, aquest cop, vol comparèixer per jugar el partit. Rajoy sap que ja no està tan protegit (políticament i mediàticament) com ho estava el 2013 i ha hagut de plegar-se al clam de l’oposició. Necessitava deixar anar llast, com va acabar fent amb un altre dels polítics que sempre li havien sigut lleials, l’expresident valencià Francisco Camps.

Avui alcaldes i barons territorials respiren més alleugerits que ahir, però Rajoy és una mica més feble. Mato, Alberto Ruiz-Gallardón (l’altre ministre dimissionari) i Miguel Arias Cañete (ara comissari europeu) formaven part del seu cercle més íntim, eren dirigents que van arremangar-se el 2008 perquè revalidés el lideratge intern i s’alliberés del tutelatge de José María Aznar. De fet, la ja exresponsable de Sanitat, que havia entrat en contacte amb la política el 1983 de la mà de Jorge Verstrynge, va fer carrera en l’aznarisme (era part del conegut com a clan de Valladolid ) i, amb el pas del temps, va saber fer-se un lloc de confiança al costat de Rajoy. El marianisme acabarà la legislatura menys sòlid, apuntalat cada cop per més gestors, cosa que pot accelerar la renovació de cares que sectors del partit demanen des de fa temps. En cas contrari, Podem també pescarà en el centredreta.