El preu d'un diputat se situa en mínims històrics el 14-F

BarcelonaEl 14-F els escons estaven a meitat de preu, o dit d’una altra manera, els partits van necessitar menys vots per aconseguir els mateixos escons. Per exemple, 9.217 vots van ser prou per obtenir un diputat a Lleida, quan el 2017 se’n necessitaven 15.341. Mai havia sigut tan barat un escó en aquesta província. El preu global de Catalunya també és el més baix dels últims 30 anys, amb 15.651 vots per diputat. Per trobar aquesta xifra s’ha de viatjar als anys 80, quan la participació rondava el 60% i el cens era gairebé d'1 milió de persones menys. En el comicis de l'any 1980 –els primers des de la restauració de la democràcia–, cada escó costava 14.953 vots, la xifra més baixa de la història. Ara bé, s’ha de tenir present que les dades són aproximacions, ja que els escons no tenen un preu fix, sinó que seguint la fórmula electoral de la llei d'Hondt els primers requereixen més vots que els últims.

Per què, doncs, existeix aquest biaix entre comicis? Tot depèn de la participació. L'any 2015, amb una participació del 74,95%, un escó a Tarragona requeria 26.360 vots, i en les eleccions de l'any 1992, amb una participació del 54,87%, el diputat costava gairebé la meitat. La participació, de fet, ha transformat els resultats del 14-F: la CUP amb 6.000 vots menys que el 21-D ha aconseguit 5 escons més, el PSC ha crescut 16 diputats amb gairebé el mateix nombre de paperetes que el 2017, i l'independentisme ha superat el 51% dels vots amb 600.000 suports menys que llavors.

A tot cal sumar-hi el factor de la representació territorial, que fa que un escó a Barcelona sigui més car que a la resta de demarcacions. Així, a Barcelona hi viu el 74% del cens i es reparteixen el 63% dels escons. D'aquesta manera, els territoris menys poblats estan sobrevalorats, ja que Lleida aplega el 5% del cens i està valorat amb l’11% dels diputats.

Pujol i Maragall

Així, tenir presència per tot el territori és clau per emportar-se una part més gran del pastís. L'exemple paradigmàtic és el de CiU i el PSC l'any 1999. Pasqual Maragall va obtenir 4.879 vots més que Jordi Pujol, però en canvi els convergents van guanyar 4 escons més que els socialistes. Per què? CiU va recollir 25 diputats a Girona, Tarragona i Lleida amb només 345.252 vots, mentre que el PSC en va necessitar 948.202 a Barcelona per treure'n 36.

D'aquesta manera, als partits que tenen el vot concentrat a l'àrea metropolitana els surt molt més car guanyar un escó. Sense deixar l'exemple de CiU i el PSC, fins a l'any 2015 els socialistes sempre han necessitat, de mitjana, 2.157 vots més que els convergents per obtenir un diputat. I això encara passa. Ara, però, ho protagonitzen els comuns. El 14-F van recollir el 84% dels seus vots a Barcelona i amb 5.539 vots més que la CUP, van guanyar un escó menys. I tot perquè els cupaires tenien els electors més repartits pel territori.

El mercat del 14-F

Però a qui li ha sortit més barat i més car un escó el 14-F? Si fem una divisió directa entre vots i escons –obviant la divisió per demarcacions–, el PSC és el partit que menys vots ha necessitat per obtenir un escó, ja que ha aconseguit doblar i triplicar diputats a Tarragona i Girona, respectivament, depenent menys dels electors metropolitans. Cada diputat del PSC ha valgut 14.721 vots –quan l'any 2015 en van necessitar 21.962–; mentre que a Barcelona han requerit 23.115 paperetes per escó, a Lleida 7.988.

Els dos partits que tradicionalment els ha calgut menys suports per assolir un escó han sigut ERC i CiU –ara JxCat ha recollit la seva herència en aquest sentit–. Republicans i convergents sempre han tingut una repartició de vots distribuïda pel territori i, seguint amb la tradició, JxCat ha necessitat només 14.735 vots per aconseguir un escó i ERC 14.963 suports.

Els partits amb un gran vot metropolità són els damnificats. El PP ha necessitat 28.656 vots per aconseguir un diputat, 14.000 més que el PSC. Els populars van agrupar els tres escons a Barcelona i es van quedar a pocs vots –uns 7.000– del quart diputat, un fet que va provocar que el tercer escó gairebé els costés el preu de dos. Els altres dos partits que han hagut de pagar més han sigut Ciutadans i els comuns. Concretament, el partit taronja ha recollit 5 dels 6 diputats a Barcelona i el preu de cada escó ha pujat fins als 20.184 vots.

La reforma electoral

Un debat latent des de fa dècades és el de crear un sistema electoral propi per eliminar el biaix entre les demarcacions, ara dictat per la llei electoral espanyola. Un mètode que es podria utilitzar seria el de crear una circumscripció única. Seria més proporcional? Almenys hi hauria menys diferència entre el percentatge de vots obtinguts i el percentatge d'escons guanyats. El 14-F un vot a Lleida valia més del doble que un vot a Barcelona. Amb circumscripció única, tots tindrien el mateix valor.

Si s'apliqués aquest sistema en els resultats del 14-F, els grans perjudicats serien els partits independentistes i, en canvi, els comuns, Cs i el PP obtindrien millors resultats. Concretament, la distribució de l'hemicicle quedaria amb el PSC mantenint-se en els 33 escons, ERC i JxCat en baixarien tres cadascun, i Vox es quedaria igual. Per la seva banda, els comuns pujarien fins als 10, la CUP també es mantindria i Cs i el PP n'obtindrien dos més. Així doncs, l'independentisme conservaria la majoria pels pèls, baixant sis escons, fins als 68 diputats. De fet, tant hauria canviat el panorama polític amb aquest sistema electoral que CiU no hauria obtingut cap de les tres majories absolutes.