Prestige, YAK-42 o metro de València: les altres grans tragèdies sense dimissions

BarcelonaDissabte, milers de valencians sortien als carrers per exigir la dimissió del president, Carlos Mazón, acorralat pels seus errors en la gestió de la DANA, que es nega a plegar. No ha estat l'única manifestació per exigir responsabilitats polítiques davant les grans tragèdies de les darreres dècades. Però mai els responsables polítics han dimitit i només s'han vist apartats del poder després de perdre a les urnes.

El declivi del regnat incontestable del PP a Galícia comença el 2003, amb la gestió de la catàstrofe del Prestige, el tercer accident més car de la història (12.000 milions de dòlars) només per darrere dels del transbordador espacial Columbia i de Txernòbil. La gestió del vessament de petroli a les costes gallegues va comportar una onada d'indignació contra el PP tant a Santiago com a Madrid i es va canalitzar en la plataforma Nunca Máis, que va promoure les manifestacions més grans de la història de Galícia.

La revolta popular contra la gestió de la tragèdia dels populars, que la van minimitzar i van cometre greus errors com ara allunyar mar endins el petrolier, culminaria amb la pèrdua de la majoria absoluta de Fraga i amb una aliança del PSG i el BNG per governar. Desbancat del poder, el polític més veterà d'Espanya va marxar al Senat, on va ocupar un escó fins al setembre del 2011. Quatre mesos després, va morir als 89 anys.

Ni ell ni cap dels ministres implicats en la gestió de la catàstrofe van ser destituïts o condemnats en el judici posterior. De fet, la majoria d'ells van progressar en la seva carrera política. El vicepresident Mariano Rajoy acabaria governant a la Moncloa, des d'on repescaria l'exministre d'Agricultura de l'època del Prestige, Miguel Arias Cañete, per a la mateixa cartera, afegint-hi justament Medi Ambient. I el que era ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, un altre dels assenyalats, va plegar abans d'hora per acabar presidint el Govern Balear del 2003 al 2007.

Aznar mai va visitar la costa afectada ni va donar explicacions en seu parlamentària sobre la tragèdia del Prestige. La rebel·lió cívica contra les mentides del seu govern va obrir el camí cap el "No a la guerra", una de les contestacions socials més grans de la democràcia espanyola, per la decisió del president espanyol d'unir-se als EUA en la invasió de l'Iraq. El seu mandat com a president es va acabar el 2004, marcat pel brutal atemptat de l'11-M a Madrid (amb gairebé 200 morts) tres dies abans de les eleccions i que van motivar una altra onada encara més gran de mobilitzacions pel seu afany d'atribuir a ETA una matança que va ordenar Al-Qaida en represàlia per la participació d'Espanya en la guerra. El PP va perdre aquells comicis en què Rajoy era el successor d'Aznar.

Just un any abans, el 26 maig del 2003, es va produir la tragèdia més gran de les forces armades espanyoles en temps de pau: l'avió Yak-42, subcontractat pel ministeri de Defensa de Federico Trillo, va estavellar-se a Turquia i 62 militars provinents de Kabul van morir. Trillo es va afanyar a atribuir l'accident a un error humà i a algunes fallades tècniques de l'aparell. "Resa per mi, aquest avió és una merda", li havia dit un comandant a la seva dona abans d'embarcar-hi, sense saber tampoc que els pilots acumulaven 23 hores de vol. El ministre va dir que era un "bon avió" i que la caixa negra estava "intacta", però Turquia va rebatre que no funcionava i que no es van enregistrar les converses dels pilots. Un cop es va saber, Trillo encara negava que fos important: "No és cert que això impedeixi conèixer les causes de l'accident".

El trasllat dels cossos no va anar millor i va desembocar en un cúmul de despropòsits: a una trentena se'ls va assignar una identitat errònia i es van arribar a barrejar restes de diversos cossos en un taüt. Tot i la nefasta gestió de Trillo, reprovat al Congrés el 2005, mai va seure al banc dels acusats i va tenir un retir daurat: va ser nomenat ambaixador al Regne Unit. Un càrrec que va abandonar el 2017 quan es va fer públic un dictamen del Consell d'Estat que deia que l'accident era "del tot evitable".

El 3 de juliol del 2006, a les 13.03 hores, un comboi del metro de València, amb 150 persones a bord, va descarrilar en un revolt i va causar la mort a 43 persones i ferides a 47. Nou anys més tard, des del balcó de l'Ajuntament de València, la llavors alcaldessa Rita Barberá es burlava de les famílies que protestaven pel menyspreu del PP a les víctimes de l'accident. Amb la llengua fora i la mà al nas, assenyalava la seva privilegiada posició i els deia: "Jo, aquí". Però aquell gest va ser el principi del final de l'"alcaldessa d'Espanya", com la va batejar Rajoy. Quedaven dos mesos per a les municipals del maig del 2015 i les urnes li van passar factura. Tot i quedar en primer lloc, Barberá va perdre la meitat dels regidors i l'alcaldia després de catorze anys en el poder. "Quina hòstia, quina hòstia", repetia eloqüentment després de saber els resultats l'alcaldessa, que ja afrontava diferents casos de corrupció. Barberá va morir de manera sobtada l'any 2016.

Aquest juliol arribava, onze anys després, la sentència de l'accident del tren Alvia, la pitjor tragèdia ferroviària a l'Estat en democràcia, amb 79 morts i 143 ferits després d'un descarrilament a Santiago el 24 de juliol del 2013. La responsabilitat de l'accident va correspondre únicament al maquinista i a un exdirector d'Adif, condemnat a dos anys i mig de presó. La ministra de Foment, Ana Pastor, també es va lliurar de cap responsabilitat, tot i que la instrucció judicial va demostrar que al tram de l'accident no funcionava el fre d'emergència ERTMS que s'activa quan se supera la velocitat permesa. Aquest sistema havia estat desactivat, durant el mandat de Pastor, perquè causava problemes tècnics que produïen retards als viatges. Lluny d'assumir una factura política per tenir les competències sobre Renfe i Adif, Pastor va arribar a ser presidenta del Congrés del 2016 al 2019.

Madrid va ser la comunitat amb més morts pel coronavirus. L'elevada mortalitat, el doble que a Catalunya, ha comportat denúncies contra la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, per les morts a les residències. El Suprem rebutjava, de fet, aquest mes de juny una denúncia per homicidi imprudent en relació amb la mort de 7.291 persones als centres de gent gran pels anomenats "protocols de la vergonya", que va fer que no se'ls portés als hospitals. La controvertida gestió de la pandèmia no va fer pessigolles a Ayuso a les urnes, que ara fa un any i mig arrasava i aconseguia més escons que tota l'esquerra junta.