Arrenca la campanya més anòmala amb el tercer grau dels presos polítics

BarcelonaSi fa uns anys ens haguessin dit que viuríem una campanya sense mítings multitudinaris a causa d’una pandèmia, amb dirigents de partits importants empresonats per una causa política i amb la decisió final sobre la celebració de les eleccions en mans de la justícia ens hauríem fet un fart de riure. Impossible. Inconcebible. Però aquesta és la descripció exacta de la campanya que oficialment ha començat aquesta mitjanit. 

La principal variable que fa ballar el cap als estrategs electorals és la participació, i el gran fantasma que apareix a l’horitzó és la Gran Abstenció. Les enquestes ja preveien que la participació baixaria des de l’extraordinari 79% del 21-D de 2017 a un ordinari 65% a causa de la menor tensió política i emocional. Però ara cal afegir, en cas que les eleccions se celebrin el 14-F, l’abstenció produïda per la por al contagi, ja que el Govern les havia ajornat al 30 de maig per la situació sanitària.

Aquí són els partits independentistes els que han de fer un esforç més gran, ja que són els que van defensar de forma més vehement l’ajornament. D’entrada, el seu cartutx més important de cara a l’inici de la campanya serà la sortida al carrer, avui mateix, dels presos polítics (a excepció de Carme Forcadell, ja que el seu cas encara no s'ha analitzat), després que ahir la secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima els va concedir el tercer grau. 

En mans del Suprem

Aquesta decisió beneficia sobretot ERC, que podrà comptar amb el seu principal actiu polític, Oriol Junqueras, a l’inici de la campanya. Ara bé, l’efecte Junqueras pot ser breu, ja que la Fiscalia pot presentar recurs davant del jutge de vigilància penitenciària. Recordem que fa només un mes que el Tribunal Suprem va revocar el tercer grau concedit fa sis mesos amb l’argument que era “prematur” i va acusar la Generalitat de “reinterpretar” la sentència fins a convertir-la en un “tractament penitenciari privilegiat”. Han passat sis mesos des del primer tercer grau, però no sembla que el Suprem hagi de canviar ara d’opinió.

Però almenys durant aquest cap de setmana ERC, que no vol repetir l’error del 21-D, jugarà a fons la carta Junqueras. Caldrà veure, però, si el president dels republicans canvia de discurs o segueix fil per randa l’argumentari del partit, que consisteix aquests dies en atacar Salvador Illa, el candidat del PSC.

És curiós perquè tot i que el principal duel que d'aquestes eleccions és entre JxCat i ERC, tots dos partits han arrencat la campanya apuntant les seves bateries cap al PSC i renunciant als retrets mutus. En realitat, doncs, els atacs a Illa funcionen com una cortina de fum que amaga el veritable combat. Però també demostra la principal feblesa de l’independentisme en aquestes eleccions. A falta d’una proposta concreta que funcioni com un esquer il·lusionant, com ara un referèndum unilateral o una DUI, la millor manera de mobilitzar els votants és agitant la por a una victòria socialista. Però també és cert que si hi ha un partit expert a aprofitar aquest tipus de vot ("Si tu no hi vas, ells tornen") és el PSC. I la fórmula, si no serveix per inflar el candidat socialista com a únic vot útil unionista, pot funcionar.

ERC, amb el seu gir pragmàtic i la seva aposta per la gestió i el diàleg, lidera les enquestes des de mitjans del 2018, però el precedent del 2017 i la victòria de Puigdemont a les europees del 2019 demostren que hi ha partit i està molt obert. La candidata de JxCat, Laura Borràs, es presenta com la millor exponent de l’esperit de l’1-O i explota la seva capacitat de connexió amb l’independentisme més irredempt. I per reforçar-la compta amb Carles Puigdemont.

En canvi, els socialistes han jugat una carta no exempta de risc. D'una banda, Salvador Illa abandona el ministeri de Sanitat amb una incidència acumulada (casos de coronavirus per cada 100.000 habitants en els últims 14 dies) de 890 al conjunt d’Espanya (Catalunya està en 573) i en plena crisi de falta de vacunes. D'una altra, el seu protagonisme durant la pandèmia li assegura que tot l’electorat socialista sigui conscient que les eleccions del 14-F són cabdals per al futur polític de Pedro Sánchez.

La victòria final es decidirà entre aquests tres partits, representants d’alguna manera de tres grans corrents polítics del catalanisme. El guanyador del 2017, Ciutadans, està en plena descomposició interna i només aspira a salvar els mobles i no baixar de la quarta posició. Els seus vots es repartiran ara entre el PSC (la majoria), el PP i Vox.

Albiach i Sabater

Els comuns, la CUP i el PDECat aspiren a un resultat que els permeti jugar un paper clau en la configuració de majories parlamentàries, mentre que el PP i Vox juguen la seva partida particular pel lideratge de la dreta espanyolista. Els comuns temen ser perjudicats per l’efecte Illa i per la manca de coneixement de la seva candidata, Jéssica Albiach. A la CUP, en canvi, tenen el problema invers: recelen de l’excessiu protagonisme de Dolors Sabater perquè és contrari a la seva cultura política.

Per al PDECat les eleccions són gairebé a cara o creu: quedar fora del Parlament deixaria tocat el seu projecte polític. Però entrar-hi, ni que sigui amb pocs diputats, li pot atorgar la clau de la governabilitat.

Mentrestant la pandèmia avança i es preveu que el pic d’ocupació de les UCI s’assoleixi només quatre dies abans de les eleccions. Hi ha senyals que aquest fet, i les notícies alarmants que arriben del conjunt d’Espanya, està provocant debat entre els jutges del TSJC que han de decidir la data electoral. Si finalment hi ha ajornament, la maquinària electoral frenarà de manera brusca i Salvador Illa quedarà en uns llimbs preelectorals. I aquest haurà estat el quadernet electoral més curt de la història de l'ARA.