EXPERT EN EL CONFLICTE BASCEn els últims cinquanta anys hi ha hagut una mitjana de deu mil presos a Euskal Herria, aproximadament un 4% de la població. Es tracta d'una xifra que no fa improbable estadísticament que a cada persona li pugui tocar un pres familiar, amic o conegut; i que l'accidentalitat entre els qui es desplacen quilòmetres per veure'ls tingui, doncs, una estimable freqüència. Segons el cens de finals de l'any passat, hi havia 616 presos bascos. Situar, doncs, la qüestió dels presos dins els llindars de les penitenciaries és reduir-lo a l'absurd. És el que fa el ministre de l'Interior, que ha vist com se li desplomava la teoria amb una vaga de fam que ha agafat una volada fins i tot internacional que tampoc no havia previst.
El Col·lectiu de Presos Polítics Bascos, Eusko Preso Politikoen Kolektiboa (EPPK), té una llarga tradició, pràcticament des dels inicis d'ETA. Els primers presos de l'organització, arrestats per la gosadia d'atemptar contra el comboi ferroviari que portava feixistes a Donosti per celebrar els 25 anys de l'aixecament feixista -18 de juliol del 1961- van ser engarjolats a Carabanchel. A les estades al pati de la Secció Tercera Correccional van començar a organitzar-se per la seva banda com ho havien fet comunistes i anarquistes -amb compartiments estancs entre ells-, encara que els d'ETA simpatitzaven més amb els de la CNT-FAI que amb els del PCE. Allà es va travar la col·laboració en l'intent d'atemptat contra el dictador Franco al Palau d'Aiete, un any després.
Era comú per entrar als col·lectius de presos passar una mena d'examen, en què el nou intern explicava què havia dit a la policia, com l'havien tractat i quines conseqüències eren a temps d'apaivagar a través dels contactes amb l'exterior. Després, els col·lectius tenien una vida orgànica relativament fluida, reunions, lectures, comentaris sobre la situació política i accions.
La política de dispersió
Abans de la dispersió, posada en marxa pel ministre de Justícia Enrique Múgica Herzog l'any 1989, als grans penals d'Herrera de la Mancha, El Puerto de Santa María i Soria, entre d'altres, els presos d'ETA convocaven assemblees multitudinàries al pati, on es prenien les decisions -podia haver-hi fins a una seixantena d'interns bascos per mòdul-. Després, tot i que el funcionament assembleari ha continuat sent el vigent, la cèl·lula, per exemple, de la taula del menjador, ha anat agafant cada cop més protagonisme de cara a l'operativitat.
Un militant d'ETA, en entrar a la presó, simplement canviava de front, però no abandonava el combat. Anàlogament, els de fora respectaven els presos i lluitaven per ells, tant amb mobilitzacions de masses com fins i tot les agosarades operacions de fuga. Les més conegudes, la preciosa història d'amor de Goio López de Irasuegi per treure la seva parella, Arantza Arruti, Itxaso , de la presó de Pamplona, el dia de Reis del 1969, que va fracassar: ell i Izko de la Iglesia, l'amic que el va ajudar, van acabar condemnats en el Procés de Burgos, respectivament a trenta anys i pena capital, després commutada a perpètua; la fuga de Segòvia, que abans de passar al cine va acabar en una emboscada de la Guàrdia Civil a Burguete, amb 29 presos escapolits el 5 d'abril del 1976 i l'anarquista català Oriol Solé Sugranyes mort a trets, i l'exitosa i agosarada operació per treure de la presó Joseba Sarrionandia, ara com ara considerat un dels millors escriptors no ja bascos sinó de la literatura universal, el dia de Sant Fermí del 1985. Sarri pot aparèixer en qualsevol moment perquè ja ho té tot prescrit.
L'EPPK manté una gran cohesió, amb dissidències mínimes encara que sonades perquè n'hi ha que han estat de dirigents com Artapalo (Francisco Mújika), Txelis (José Luis Álvarez); Carmen Gisasola o Joseba Urrusolo Sistiaga, i perquè la premsa espanyola les ha angelitzat. Tenen contactes fluids amb l'exterior a través de familiars i alguns advocats, fet que n'ha portat alguns a la presó, com Txema Matanzas i Arantxa Zulueta. Les Gestores Pro Amnistia tenien un col·lectiu orgànic de lletrats, alguns dels quals subministraven vida política als presos, com fan d'altra banda tots els advocats de presos polítics i era ben comú durant el franquisme, només cal llegir el magnífic llibre d'Andreu Mayayo sobre Josep Solé Barberà o la correspondència (inèdita) entre Lidia Falcón i Jordi Conill.
La mobilització no s'atura
La disciplina, tanmateix, és dura. Els presos de l'EPPK han de seguir una norma tan exigent com no acollir-se a reinsercions ni redempcions pactades al marge de la via orgànica, i quan això s'ho salten, surten amb el menyspreu de no rebre l'homenatge dels seus pobles, amb el ball d'honor de l' aurresku , la dansa ritual més antiga d'Europa.
Amb el cessament de la violència del 20 d'octubre del 2011, i l'acompliment d'ETA de la seva quota de compromís, entenen que el Govern no ha fet els seus deures amb els presos, i no ha cessat la mobilització, que ha culminat amb la vaga de fam a l'entorn del pres Uribetxeberria, amb una neoplàsia severa. La vaga de fam s'ha estès com una taca d'oli, amb la gran llàntia d'Arnaldo Otegi, ara mateix un dels presos més famosos del món.
