La presidenta de Societat Civil Catalana més connectada al Barça

BarcelonaAl Palau de la Generalitat, aquesta setmana ha estat marcada per la reunió del president Salvador Illa amb la presidenta des del 2022 de Societat Civil Catalana (SCC), Elda Mata Miró-Sans. L'entitat no era rebuda a Palau des de feia vuit anys, en plena efervescència del Procés, quan el president era Carles Puigdemont. Mata no és gaire coneguda pel gran públic i encara hi ha un detall més desconegut: és neboda valenciana de l'històric president del Barça que va aixecar el Camp Nou, Francesc Miró-Sans, a qui no va arribar a conèixer. La seva mare n'era la cosina germana: "Els Miró-Sans som poquets", assegura a aquest diari. L'estadi, aixecat el 1957, també té l'empremta d'un altre familiar seu, Francesc Mitjans Miró, que en va ser arquitecte. La recepció de Mata a Palau coincideix amb el 125è aniversari del club i amb l'any en què s'hauria d'acabar la reforma del camp.

Mata, que és una empresària que ha anat tocant tant el sector agroalimentari com el turístic i ha estat dues dècades voluntària de la Creu Roja, prové d'una família de la burgesia catalana, els Miró-Sans, que es dedicaven al tèxtil i sempre va sentir el Barça present a casa per família. En lamenta, però, el "vincle" que hi veu amb el nacionalisme i la política, ja que creu que n'ha d'estar al marge. El seu oncle valencià, que tenia bones relacions amb les autoritats franquistes de l'època, els feia amarar el sentiment culer i a casa seva sempre s'ha parlat del "Quico", o Francesc, que té una estàtua seva davant l'estadi, com un gran president del club (1953-1961). Un estadi que no va batejar amb el seu nom malgrat el costum de l'època, com és el cas de l'Estadi Santiago Bernabéu, del Reial Madrid. De fet, en la família també recorden com va ser en la generació dels avis d'Elda Mata i pares del president blaugrana que es van unir els cognoms Miró i Sans.

En tot cas, Mata va anar-se'n de Barcelona força jove i se'n va anar a viure a l'Empordà als anys 80, on encara resideix, a la localitat d'Ullà. Allà va començar a dominar plenament el català, ja que en la seva família s'enraonava en castellà, però també va palpar des del principi el "nacionalisme" que diu que impregna el territori i la pressió per parlar català o professar una identitat nacional catalana al marge d'Espanya. Sosté que aquest tarannà el va poder viure des del principi fins a l'esclat del Procés. N'arriba a remarcar la "vergonya" que sentien els castellanoparlants quan havien de dir quin idioma parlaven a casa, i carrega contra la immersió lingüística com una "part important" del fracàs escolar.