BarcelonaL’ortodòxia comunicativa marca que un president d’un Govern ha de deixar anar un parell o tres de titulars en les seves intervencions més destacades. Així ho fa, per exemple, Pedro Sánchez. Però no és el cas de Salvador Illa, que ha fonamentat el seu perfil polític en l’absència de titulars. Si de cas, els recicla, com fa amb els famosos 50.000 pisos que ja va anunciar en el debat d’investidura. La bancada socialista intenta animar la jornada amb alguns aplaudiments puntuals, però amb timidesa i sense voler trencar una posada en escena que era volgudament grisa.
Titulars potser no, però idees força que ajuden a desentranyar l’hermenèutica illista, sí. A l’inici de la seva intervenció, Illa cita Pau Casals i fa un repàs de la situació geopolítica mundial al més pur estil Jordi Pujol i tot seguit desgrana un programa socialdemòcrata clàssic, “aferrat a la realitat” i amanit amb cites de Willy Brandt, amb un to que remet a José Montilla i els tripartits d'abans de la crisi del 2008. És una intersecció difícil, potser impossible, però són les coordenades on caldria situar l’actual president: Catalunya al món a través d’Espanya i Europa.
Salvador Illa, com Pujol, té alguna cosa d’alemany, d’ètica del treball protestant, i per això quan parla de crear una reserva de sòl públic i de començar a construir de manera ràpida sembla que es transmuta en contractista major del Principat i és fàcil imaginar-se’l mirant promocions sobre plànols com un general dirigint una “batalla”, com ell mateix ho defineix. Les socialdemocràcies centreeuropees es van bastir sobre una gran inversió en habitatge públic, un esquema que Illa vol copiar encara que sigui amb mig segle de retard. I com que és una recepta compartida per la dreta, és una aposta infal·lible que tot fa pensar que voldrà convertir en la seva bandera. Una Catalunya-Viena per contraposar al Madrid-Miami d’Ayuso.
La qüestió és: qui es pot oposar a construir habitatge? A millorar els serveis públics? A canviar el sistema de finançament? Aquest dimecres l’oposició suarà per trobar escletxes per on atacar Illa, que és com aquells boxejadors que no ataquen, però tampoc deixen cap flanc descobert, que és corretjós (difícil de mastegar), aprofita cada ocasió per abraçar-se a l’oponent i que acaba guanyant per esgotament.
El petó de Giró
A l’hemicicle, però, hi ha algú que es mira el debat des de la tribuna amb cara de voler pujar al faristol. Però una sentència judicial per fraccionar contractes li ho impedeix. És Laura Borràs, que està estranyament sola i que abans de començar el debat ha entomat un petó a l’aire que li ha llançat, atenció, Jaume Giró. No hi ha cap altre expresident, ni de la Generalitat ni del Parlament. Ni tampoc Oriol Junqueras, l’altre protagonista involuntari de la jornada. Qui sí que hi és, però a la banda dels periodistes, és Anna Grau, que després del naufragi de Cs ha tornat a fer d’articulista per l’Abc.
A la sortida, els diputats fan cara de circumstàncies, però és un de Vox el que resumeix amb una frase l'esperança d'uns i el gran temor d'altres: “Tenim Illa per molt de temps”.
