El president espanyol marxa esgarrinxat
Subdirector“Quin mal dia vaig tenir la idea de fer un consell de ministres a Barcelona”, devia pensar ahir Pedro Sánchez assegut a l’avió que el portava de tornada a Madrid. I és que en termes polítics l’operació 21-D ha tingut més costos per a Pedro Sánchez que per a Quim Torra. O cosa que és el mateix: hi ha arriscat més, i hi ha perdut més, el president espanyol que el català. I això és així perquè Sánchez ahir tenia en contra el tripartit de dretes polític (PP-Cs-Vox) i el mediàtic ( El Mundo - La Razón - Abc ), però també una part rellevant del PSOE consumia amb un neguit important les imatges d’aldarulls degudament amplificades per certes televisions i digitals. A l’altre extrem Torra només rebia la crítica, i bastant suau en realitat, de l’eix CUP-ANC. Per sort per al president català, no hi ha a Catalunya una caverna mediàtica independentista que l’acusi de traïdor i cagadubtes, i només alguns tuitaires de l’ alt-right independentista s’atreveixen a tant.
La sensació, ahir, és que s’havia salvat un match ball, però que tothom havia quedat amb esgarrinxades. I Sánchez el que més. És d’esperar que la pressió a dins del PSOE perquè Sánchez es desmarqui dels independentistes anirà en augment els pròxims dies i setmanes. Des de fora, els barons senten els cants de sirena d’Albert Rivera: si feu fora Sánchez, vosaltres i nosaltres podrem crear un nou centreesquerra constitucionalista de rivets jacobins amb PP-Vox ocupant un extrem i Podem-independentistes l’altre. I governar pels segles dels segles.
Què cal fer amb Sánchez?
La situació no canviarà fins que l’independentisme no decideixi què vol fer amb Sánchez. El dilema és de difícil resolució, i ara mateix travessa com una espasa les diferents famílies del moviment. O s’arrisca a donar-li oxigen de forma definitiva per fer-li més fàcil el trànsit fins a les pròximes eleccions (i esperar que la següent legislatura sigui la dels pactes polítics de fons), o bé se’l manté en aquesta mena de dutxa escocesa constant que pot acabar, un dia o altre, amb Sánchez escaldat i Casado i Rivera preparats per prendre-li el relleu.
A Lledoners, els uns i els altres tenen bastant clar que s’ha de jugar la carta Sánchez a fons perquè entreveuen el perill real d’una involució de la mà de l’extrema dreta, però falta veure si algú tindrà el coratge polític de dir-ho en veu alta. En realitat, un cop de timó d’aquestes característiques, per exemple per aprovar els pressupostos, només podria produir-se de forma concertada, per exemple amb un article conjunt signat per Oriol Junqueras i Jordi Sànchez (rivals polítics però amb una consciència molt clara de la correlació de forces).
Si això no passa, i tot apunta que no passarà, continuarem instal·lats en la fragilitat extrema i en el Dragon Khan de declaracions i contradeclaracions, de gestos simbòlics (a banda i banda), a l’espera que algun esdeveniment, imprevist o previst, com la sentència del judici de l’1-O, pugui desencallar la situació. L’independentisme unilateralista confia que aquest serà el moment de tornar a assajar la insurrecció. El pragmàtic, en canvi, hi veu l’argument definitiu per superar el llindar del 50% i acumular forces.
Al seu despatx de la Moncloa, Sánchez espera que un dels dos sectors s’imposi i l’hi diguin, per saber si ha de trucar a Rivera o no.
