El president espanyol, un altre cop en mans del sobiranisme

BarcelonaFeia onze anys que no necessitava pactes rellevants per governar Espanya, però tot això va canviar el 6 de juny del 1993. El PSOE va perdre 16 escons i la majoria absoluta, cosa que va obligar Felipe González a buscar suports parlamentaris per ser investit. Per primera vegada des del 1982 s'obria la veda de les negociacions per la investidura del president espanyol i, tot i les resistències del seu vicepresident, González va fixar la vista en Catalunya i Euskadi i va descartar una aliança amb els comunistes, encapçalats per Julio Anguita. Des de llavors, aquesta finestra d'oportunitat s'ha obert sovint a l'Estat i, fins ara, el sobiranisme –almenys una part rellevant dels partits que l'han representat– ha optat per la negociació. Ara, amb la investidura de Pedro Sánchez sobre la taula, els vots d'ERC (7) i Junts (7) definiran si hi ha govern a Espanya o si l'Estat transita cap a la repetició electoral.

En la negociació del 1993, CiU va oferir els seus vots al PSOE "sense contrapartides", tot i que després els socialistes acabarien acceptant que els catalans passessin per caixa. Va ser, però, a l'hora de negociar els pressupostos generals de l'Estat, quan els de Felipe González es van comprometre definitivament a la cessió del 15% de la recaptació de l'IRPF a les comunitats autònomes. Una condició que havia expressat el president de la Generalitat, Jordi Pujol, abans de la investidura, tot i que van acceptar rematar-la uns mesos després. "Encara no teníem prou experiència negociadora. Al 96 vam aconseguir moltes més coses per a Catalunya", recorda l'ara president de Foment del Treball i llavors diputat de CiU al Congrés, Josep Sánchez Llibre. Amb el traspàs de l'IRPF –Josep Borrell, ministre en aquells governs, es va negar que pugés del 15%– també es va aconseguir una participació en els fons estructurals de la Unió Europea.

Tres anys després tornaria a quedar obert el resultat de les eleccions i, de nou, seria CiU un dels partits amb la clau per desencallar la investidura. En les mans de la federació nacionalista hi havia tornar a donar la presidència a Felipe González o optar pel canvi que representava José María Aznar. "No hi va haver cap dubte. Només vam negociar amb el PP. De fet, el mateix González va dir que era al PP a qui li corresponia formar govern", explica Sánchez Llibre. "Van ser 55 dies de negociació molt durs, però el resultat va ser el millor acord per a Catalunya dels últims 100 anys", afegeix l'exdiputat de CiU, que va ser un dels membres de l'equip negociador. El 1996, el percentatge de la recaptació de l'IRPF que es va transferir a Catalunya va ser del 30%; es va fixar una participació de la Generalitat en l'IVA i els impostos especials; es van traspassar l'Inem i les polítiques actives d'ocupació, i els Mossos van rebre les competències de Trànsit, entre moltes altres qüestions. "El PP va complir en tot menys en la llei de costes", explica Sánchez Llibre. Com tres anys abans ja havia fet el PSOE, el PP va oferir a CiU que entrés al govern espanyol, però Pujol ho va acabar rebutjant després d'un intens debat a les files de la federació.

L'arribada de Zapatero

Aznar va passar de parlar català en la intimitat amb aquell pacte del Majestic a aplicar com una piconadora la seva majoria absoluta a partir del 2000. I en les eleccions de 2004, el sobiranisme tornava a ser decisiu. "No vam dubtar en cap moment", explica el llavors portaveu d'ERC al Congrés, Joan Puigcercós. "Veníem de 4 anys de majoria absoluta d’Aznar, de regressió de drets i d'atac frontal a Catalunya", rememora, a més d'afegir al sac de motius les mentides del govern del PP sobre l'atemptat jihadista de l'11-M. CiU va optar per l'abstenció i ERC va sumar els seus vots a favor de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero.

ERC no va pactar res concret a canvi del seu suport, però sí que va tenir ben present que Zapatero s'havia compromès un any abans a respectar "l'Estatut que sortís del Parlament". També allò va moure CiU cap a l'abstenció. "Amb l'Estatut gestant-se al Parlament, volíem donar una oportunitat al diàleg amb el PSOE", subratlla Jordi Jané, que en aquella legislatura va ser diputat al Congrés de la federació nacionalista. Com que precisament la negociació de l'Estatut no va sortir com Esquerra esperava –els republicans van acabar defensant el no a l'Estatut per la retallada que en va fer el Congrés–, quatre anys després van canviar d'actitud. El 2008, ERC –que va perdre força i va passar de 8 a 3 diputats– va votar en contra de Zapatero, però els seus vots havien deixat de ser decisius. Tampoc podien capgirar el resultat de la investidura els 10 diputats de CiU, que van decidir tornar a abstenir-se.

La mesa del Congrés

Jordi Jané es va convertir en vicepresident quart del Congrés en aquella legislatura, tot i que assegura que aquest fet no va influir en absolut en l'abstenció del seu grup en la investidura de Zapatero. "És un element a considerar, però no és ni molt menys determinant", indica. Hi havia una època, de fet, en la qual CiU tenia pràcticament garantida la presència a la mesa del Congrés. Els dos grans partits, PP i PSOE, entenien que l'òrgan rector de la cambra baixa havia de representar la pluralitat del Congrés i CiU va ser durant molt de temps la tercera força política de l'Estat, quan encara no havien sorgit espais com els de Podem, Cs i Vox. Jané, de fet, també va ser vicepresident de la cambra baixa durant la majoria absoluta de Mariano Rajoy (2011-2015), tot i que CiU va votar en contra de la seva investidura. Josep Maria Trias de Bes, Josep López de Lerma, Ramon Companys i Jordi Vilajoana també van ser membres de la mesa entre el 1986 i el 2008.

Seria possible avui una situació similar? De moment, el PSOE ha ofert a Junts i a ERC tenir grup propi al Congrés, però un lloc a la mesa serien paraules majors, tenint en compte que el representant independentista podria decantar majories. Al Senat és una altra història i la legislatura passada la mesa ja va comptar amb un representant del PNB.

L'última ocasió en la qual el sobiranisme va ser decisiu va ser després de la repetició electoral del 2019, i, abans, per donar suport a la moció de censura a Rajoy. Aquesta segona la van acceptar tant Junts com ERC el 2018, però, un any després, només els republicans van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. El preu? La taula de diàleg.