Un president dins del búnquer
SubdirectorQuim Torra no ha enganyat mai ningú. Quan va arribar a la presidència de la Generalitat ja va deixar clar que ho feia de manera accidental i en nom de Carles Puigdemont i que, per tant, acceptava subordinar la seva autoritat a la del president destituït pel 155. Però ves per on que l’autoritat de Puigdemont, no la moral però sí l’efectiva, la que determina el dia a dia, i també el lideratge estratègic, s’han anat desdibuixant amb el temps. I Torra, de grat o per força, ha decidit fer el pas que ningú esperava: omplir el buit deixat per Puigdemont per assumir aquest lideratge.
Això és justament el que va fer el cap de setmana en dues direccions molt clares: anunciant una purga als Mossos per les càrregues contra els CDR (direcció executiva) i posant com a exemple a seguir l’anomenada via eslovena (direcció estratègica), cridant la població a “estar disposada a tot”. Quan no s’especifica, estar disposat a tot en un context de lluita per la independència com l’eslovena vol dir assumir el risc d’un cert grau de violència i, fins i tot, de pèrdues humanes. Sempre hi ha hagut un independentisme que ha considerat que era ingenu pensar que es pot assolir la secessió d’Espanya sense pagar aquest preu. Però fins ara cap líder s’havia atrevit ni tan sols a insinuar-ho en públic.
El cas és que el pas endavant del president Torra s’ha saldat amb un sonor fracàs. El conseller d’Interior, Miquel Buch, es va plantar diumenge davant Torra i li va deixar clar que no pensava fer cap canvi a la cúpula dels Mossos per la pressió de la CUP i els CDR. I dilluns tant el portaveu de JxCat, Eduard Pujol, com els del PDECat i, sobretot, ERC es van desmarcar de la via eslovena. El resultat de tot plegat és una greu desautorització de la figura del president, que apareix ara a ulls de tothom com a desproveïda d’autoritat i de capacitat de lideratge de l’independentisme.
L’espectacle de les últimes hores és fruit de la dispersió del lideratge independentista, la prova més dolorosa de la qual és que ni tan sols els presos són capaços d’actuar de forma unitària, juntament amb la preponderància del sector que considera que el 27-O va fracassar perquè la classe política, personificada en el tàndem Puigdemont-Junqueras, no es va atrevir a aplicar mesures de força per implementar la República (els mateixos que diuen que sense morts no hi ha independència). Ara mateix aquest grup és hegemònic a dos llocs: a la presidència de la Generalitat, i en concret al búnquer que s’ha construït el mateix president Torra amb un petit equip de confiança, i al carrer, on la CUP i l’ANC actuen a través dels CDR.
Divisió independentista
La resta de l’univers independentista, començant per Òmnium i ERC però seguint per sectors importants de JxCat, la Crida i el PDECat, estan horroritzats davant la possibilitat que el carrer es desbordi i acabi facilitant la feina als que frisen per esborrar l’autogovern de forma indefinida. Però en el sistema polític català la figura del president pesa molt, i previsiblement ningú s’atrevirà a qüestionar-lo obertament, començant pel mateix Puigdemont, que n’és el responsable últim per la seva inhibició. Però la realitat serà cada cop més difícil d’amagar darrere la porpra de la Generalitat. I el risc és que el desgavell actual a Palau acabi arrossegant el prestigi d’una institució que hauria de ser de tots, dels set milions i mig.
