Un president a la gola del llop

BarcelonaLa decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de participar en el debat convocat pel PP al Senat sobre l'amnistia, i, a més, de fer-ho en primer lloc, ha tingut una primera virtut: ha impedit, només amb la seva presència, que l'acte es convertís en un akelarre anticatalà i ha obligat els presidents autonòmics populars, almenys a la majoria, a anar amb peus de plom. Acusant-los de muntar una sessió només per "esgarrapar quatre vots" a costa de Catalunya, els dirigents populars s'han vist obligats a adoptar un perfil més institucional per no donar la raó a un president absent de la sala però que ja havia marcat el terreny de joc. Això sí, amb l'excepció d'Isabel Díaz Ayuso, que no actua com una presidenta autonòmica sinó com una lideresa de l'oposició in pectore.

La intervenció del president gallec, Alfonso Rueda, ha resultat especialment significativa. Gairebé no ha mencionat l'amnistia, s'ha limitat a defensar la via gallega de l'autonomisme i ha fet la meitat del seu discurs en gallec. Fins i tot ha denunciat els recursos d'inconstitucionalitat per part del govern de l'Estat a decisions del seu govern, una queixa que hauria subscrit Aragonès. També ha estat conciliador el to del president andalús, Juanma Moreno Bonilla, estendard del PP moderat, tot i que sí que ha recitat el catecisme antiamnistia del partit. Però resulta que ha afirmat que el sistema de finançament autonòmic és "terriblement injust", una afirmació que Aragonès també hauria signat.

Estat de la Rioja?

I és que els presidents del PP han carregat contra l'amnistia, sí, però també han tret el seu memorial de greuges particular amb l'Estat. Això sí, sentir parlar la presidenta càntabra, María José Sáenz de Buruaga, quan la seva comunitat té una inversió per càpita 700 euros superior a la catalana, de "ciutadans de primera i de segona" ha resultat si més no curiós. I encara ha estat més surrealista sentir el president de la Rioja, Gonzalo Capellán, recordant que el 1883 es va aprovar a Haro una Constitució Republicana Federal de l'Estat de La Rioja. Més d'un líder del PP es deu haver ennuegat escoltant-ho. Capellán ha denunciat el "deute històric" de l'Estat amb les infraestructures riojanes (un sol tren diari a Madrid). Aragonès també hauria pogut solidaritzar-se amb ell.

Com ha explicat moltes vegades l'expresident Jordi Pujol, el sistema autonòmic espanyol es va construir al crit de "No volem ser menys que els catalans". Això és el que s'ha repetit aquest dijous al Senat en bucle. ¿És això el que volia el PP: un debat de guant blanc lluny de la bronca i la tensió del Congrés de Diputats? ¿Un debat autonòmic en què els diferents territoris demanaven no ser discriminats i on tothom, al marge dels seus posicionaments, defensava el diàleg com a principal mètode de treball per avançar, on s'han sentit diferents llengües amb normalitat, on la presidenta balear, Marga Prohens, ha admès que compartia "moltes coses amb Catalunya" tot i que no volia "tuteles"? Fa de mal dir perquè amb Alberto Nuñez Feijóo mai acaba d'estar clar, però és evident que l'ala dura del partit no pot estar contenta amb l'espectacle.

Ha calgut esperar a sentir els primers barons del PP que governen amb Vox, com el murcià Fernando López Miras, per sentir el to més dur contra l'amnistia i un forçat "Ja n'hi ha prou!" També ha tirat d'anticatalanisme, tergiversant les paraules d'Aragonès, per cert, el president valencià, Carlos Mazón, que ha defensat la curiosa idea que no ensenyar en valencià a les comarques castellanoparlants, com ha aprovat el seu govern, és defensar la "igualtat d'oportunitats" i ha carregat contra els Països Catalans.

Ayuso i la desaparició d'Espanya

Ningú ha superat, però, Ayuso, que ha vaticinat la desaparició dels espanyols i la instauració de la "tirania" si Sánchez se surt amb la seva. "Quant pot durar una nació que és traïda", s'ha preguntat. Referint-se a Aragonès com a "portaveu del PSOE", ha redirigit els seus obusos contra el seu arxienemic Sánchez, al qual ha acusat de "renunciar a Espanya". Aquí sí que hi ha hagut aplaudiments de la bancada popular, una altra mala notícia per a Feijóo.

Per la seva banda, a Aragonès la intervenció li ha servit per projectar-se a Madrid com a líder polític i guanyar notorietat. Per un dia ha pogut escapar del sandvitx en què viu, atrapat entre les figures d'Oriol Junqueras, per una banda, i Carles Puigdemont, per l'altra, i ha sortit viu de la gola del llop. El seu discurs no ha aportat grans novetats, és cert, però ha servit per apuntalar el relat de l'independentisme sobre l'amnistia com a punt de partida i no com a punt final, incomodant així un PSOE que ha preferit no participar en l'espectacle. I també relacionant l'anhel independentista amb el benestar de la ciutadania.

Amb l'excepció d'Isabel Díaz Ayuso, els presidents del PP han semblat més preocupats pel resultat de les negociacions sobre el finançament autonòmic o una possible condonació del deute català que per l'amnistia. I el terror absolut que tenen tots al fet que Catalunya pugui tenir un sistema semblant al concert basc. I, esclar, una pregunta ha quedat flotant en l'ambient: per què el PP no va aprovar un nou sistema de finançament quan Mariano Rajoy tenia majoria absoluta? I també: ¿Feijóo hauria renunciat a fer concessions al PNB i Junts si hagués pogut ser president a canvi?