Un president atrapat entre la República i el 155

SubdirectorQuim Torra és el primer president del període democràtic que és elegit sense una mínima governabilitat pactada. Fins i tot Carles Puigdemont va arrencar amb un acord amb la CUP que després va resultar ser paper mullat a causa d’una “mutació”, però el compromís de l’1-O li va permetre aprovar uns pressupostos. Torra no té ni això. Al contrari, serà el Parlament més hostil amb què s’ha trobat mai cap president. I encara pitjor, ningú té cap incentiu, a un any de les eleccions municipals, per donar-li oxigen o, simplement, fer-se una foto amb ell.

L’executiu presidit per Torra, doncs, serà objectivament un govern feble assetjat des de múltiples fronts. Des de Madrid, amb Albert Rivera convertit en una nova versió de l’inquisidor Torquemada, se’l posarà constantment en el punt de mira per amenaçar-lo amb un reedició del 155. Des de Catalunya, la CUP i l’ANC li reclamaran passos decidits cap a la República promesa com si els fets d’octubre i les seves conseqüències pràctiques (Estremera, Soto del Real, Alcalá-Meco, Brussel·les, Berlín, Suïssa...) no haguessin succeït. I des de Berlín, Puigdemont aspira a mantenir el control de la situació. En resum, per a uns serà un perillós separatista, xenòfob i supremacista, a les ordres d’un fugat de la justícia; i per a uns altres serà un autonomista tou disposat a doblegar-se a l’ordre establert. Si fins ara els líders del Procés han hagut de caminar sobre un filferro estret i inestable, els equilibris als quals estarà obligat el 131è president seran propis del funambulista Philippe Petit, aquell francès que va sorprendre tothom passant per sobre d’un cable entre les Torres Bessones de Nova York el 1974.

Per tant, tot apunta que, efectivament, estem davant d’un president amb data de caducitat però amb dos objectius molt importants sobre la taula: en primer lloc, recuperar les institucions i fer un inventari dels danys del 155; i en segon lloc, posar en evidència la falta de compromís social de l’Estat amb les capes més desafavorides. Un cop superada aquesta fase tot quedarà supeditat a trobar el moment més adequat per tornar a convocar eleccions.

Pols JxCat-ERC

Aquest és el resultat del trencament de la unitat independentista i la seva exigua majoria, que la fa dependre d’un partit antisistema com la CUP, i del fossat obert amb la resta de forces, fins i tot les sobiranistes (comuns) i catalanistes (PSC). Quim Torra va fer ahir veritables esforços per estendre la mà als de Xavier Domènech parlant de república espanyola, i va tenir paraules amables per a Miquel Iceta, però és molt difícil que cap del dos faci el pas. Per tant, en les pròximes setmanes i mesos el que veurem seran esforços de JxCat per mantenir la CUP dins del relat republicà oficial, i una Esquerra dedicada a marcar perfil propi respecte a uns socis que considera massa essencialistes.

Tot això si Torra no troba la fórmula màgica que li permeti surar per damunt del foc creuat. Fins ara la CUP havia jugat el paper de bot salvavides. Però aquest cartutx Torra ja l’ha cremat amb la investidura i ara s’ha vist obligat a llançar-se a la piscina sense flotador.