La presidència de Benach va inflar les indemnitzacions de la mesa

BarcelonaLa mesa del Parlament presidida per Ernest Benach als anys 2000 no només va autoritzar les llicències per edat i el premi de jubilació d'un any de sou per a tots els funcionaris de la cambra, sinó que també va fer modificacions que incrementaven les indemnitzacions dels membres de la mesa quan marxaven del Parlament. Unes reformes que van propiciar que els màxims càrrecs polítics de l'època –el mateix Benach (ERC) i els vicepresidents Higini Clotas (PSC) i Ramon Camp (CiU)– percebessin una prima d'entre 120.000 i 170.000 euros quan van plegar. Un ingrés pensat per compensar els diputats quan marxen, ja que no poden percebre l’atur immediatament, i que en aquell moment es podia rebre en un sol pagament independentment de si tenien altres ingressos públics o privats.

A través d'una petició de transparència, l'ARA ha tingut accés a les diferents normes amb què s'ha regulat la qüestió –totes les que el Parlament ha "localitzat"– des dels anys 90 fins a l'actualitat, així com a totes les indemnitzacions que han percebut els diputats quan han deixat l'escó. Una documentació que mostra com el 2005 la mesa del Parlament va modificar la regulació perquè la indemnització fos superior per a aquells diputats que havien tingut responsabilitats a la mesa i que explica que Benach, Clotas i Camp siguin els tres dirigents amb la compensació més elevada de la història del Parlament. No només perquè són dels diputats que van estar més anys a la cambra, sinó precisament perquè a partir de la reforma del 2005 el seu pas per la mesa repercuteix en la seva indemnització.

Així, segons les dades lliurades pel Parlament, la cambra destina 128.760 euros el febrer del 2011 a indemnitzar Benach pel seu exercici de diputat (18 anys); 144.248,04 euros a la indemnització de Ramon Camp (26 anys) –en dos pagaments idèntics de 72.124 euros, el febrer del 2009 i el gener del 2010–, i 169.066 euros a la indemnització d'Higini Clotas (32 anys) el gener del 2013. Els altres nou membres d'aquelles meses –de CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA i PP– no van rebre compensacions tan altes perquè havien estat menys temps al Parlament i a la mesa o perquè van plegar quan la normativa ja havia canviat, a partir del 2015.

Però en què va consistir exactament el canvi en les indemnitzacions? Anem a pams. Per calcular la compensació d'un diputat s'ha de multiplicar una part del seu sou mensual –el 100% si ha estat al Parlament quatre legislatures o més, el 75% si hi ha estat tres, el 50% si hi ha estat dues i el 25% si només hi ha estat una– pel nombre d'anys que ha exercit. Fins al 2005 aquesta compensació era igual per a tots els diputats –d'uns 2.700 euros per any al Parlament per a aquells que havien complert quatre legislatures–, però a partir de la reforma de Benach, en el cas dels membres de la mesa la base per calcular la indemnització és el sou que perceben pel seu càrrec. Quan marxen de la cambra, Benach cobra 7.150 euros per cada any de diputat, Camp 5.500 i Clotas 5.300, en lloc dels 3.700 que haurien cobrat sense reforma.

 Els diputats/des que causin baixa per causes diferents de la defunció i que no renovin mandat en la constitució de la legislatura següent, tindran dret a la percepció d'una prestació proporcional als anys de permanència i a l'assignació percebuda a la cambra. Els que hagin estat membres de la mesa percebran la prestació corresponent als anys de la seva permanència en càrrecs de la mesa d'acord amb l'assignació dels membres de la mesa.

Per mostrar el que va comportar aquest canvi de càlcul, agafem diputats que es van jubilar amb la regulació anterior, l'any 2001, en què no es feia distinció entre els diputats rasos i els membres de la mesa. Ens fixem per exemple en el cas de quatre parlamentaris amb cinc legislatures acumulades i dinou anys a l'escó: perceben la mateixa quantitat independentment de si han estat o no a la mesa. Flora Sanabra –amb tres legislatures com a secretària de la mesa– i Domènec Sesmilo –amb una legislatura de vicepresident– perceben 52.152 euros quan pleguen, el mateix que Antoni Siurana i Manel Nadal, sense haver format part de la mesa. També rep el mateix l'expresident de la cambra Joan Rigol –amb 4 legislatures i 15 anys de diputat– que el parlamentari Joan Manuel Sabanza –amb 4 legislatures i 15 anys– que no va ser membre de la mesa: 41.186 euros.

Això no és així a partir de la reforma del 2005. Per exemple, el diputat Eudald Casadesús, que marxa després de la darrera legislatura del tripartit, percep 68.459 euros amb vint anys i sis legislatures acumulades (3.700 euros de mitjana per cada any). Benach, amb menys temps de diputat –divuit anys de parlamentari i cinc legislatures– però amb dues legislatures a la presidència de la cambra i una legislatura de secretari de la mesa, percep gairebé el doble: 128.760 euros.

Canvis legals i sistema actual

Fonts del Parlament aclareixen que aquesta distinció a l'hora de calcular la indemnització entre un membre de la mesa i un diputat es manté actualment. Ara bé, cap diputat de la cambra cobra avui dia aquestes xifres un cop deixa l'escó. L'explicació es troba en les reformes que es fan el 2012 i el 2015.

Per adaptar-se a l’esperit original de les indemnitzacions –funcionar com una mena d’atur– actualment es cobra mes a mes mentre els exdiputats no tinguin cap altre ingrés públic o privat. Cada diputat pot tenir una motxilla més gran o més petita en funció del temps que hagi estat a la cambra i que no ha de superar mensualment el salari que tenien mentre ocupaven l'escó. Ara bé, aquesta regulació no va arribar fins a l'any 2012 –quan l'Estat va decretar que aquest tipus d'assignacions eren incompatibles amb tenir altres fonts d'ingressos– i el 2015, quan es va posar fi als pagaments únics –el diputat cobrava tota la indemnització de cop amb independència de si trobava una altra feina setmanes després de deixar l'acta.

Ara mateix, els diputats que volen rebre aquesta prestació de forma transitòria l'han de sol·licitar, acreditar que no tenen altres fonts d'ingressos i cobrar mes a mes. Aquesta retribució s'acaba quan troben feina o esgoten la motxilla. L'exemple més clar de l'efecte que produeix aquesta reforma és Rafa Luna (PP). Havent estat a la mesa dues legislatures –les de Benach–, amb sis legislatures en total al Parlament i vint anys de diputat, quan plega el 2016 –amb la norma del 2015 ja vigent– cobra només una mensualitat de 3.591 euros, ja que troba feina i ja no té dret a cobrar més indemnització. Passa a la inversa, també al PP, quan Dolors Montserrat deixa la cambra amb 24 anys acumulats: entre el març del 2016 i el setembre del 2017 cobra 80.000 euros, esgota la motxilla i després es jubila.

El canvi també s'evidencia en termes de despesa global: si bé el cost en indemnitzacions de diputats del Parlament és entre mig milió i un milió per legislatura el 2015, després cau en picat. En la darrera legislatura (2018-2021), per exemple, la despesa de la cambra per aquest concepte es va situar en total en 213.743 euros.

El "context"

A preguntes sobre aquestes indemnitzacions, Benach, Clotas i Camp coincideixen a dir que va ser un acord pres per unanimitat a la mesa –hi havia representats tots els grups en aquell moment– i que ells només es van limitar a canalitzar el que volien els grups parlamentaris de l'època. "És un acord legal", afirmen, i asseguren que en cap cas ho van fer pensant en la indemnització que podien cobrar ells mateixos. Remarquen que era una manera de traslladar la diferència que ja existia en el sou de diputat i membre de la mesa a la indemnització. Una distinció, es refermen, que es manté actualment.

També s'agafen al "context" per explicar l'import de les quantitats percebudes. És, de fet, la mateixa època en què es creen les llicències per edat –cobrar sense treballar durant cinc anys per als treballadors de la cambra– i quan el premi de jubilació esdevé un any sencer de sou. Una mateixa època amb els mateixos protagonistes i beneficiats: la mesa de Benach i l'excúpula funcionarial de l'època.