“Fem la DUI i que sigui el que Déu vulgui”
Barcelona“Fem la declaració d’independència i que sigui el que Déu vulgui”. Ho diu Ferran Casas durant la presentació de Tota la veritat a l’Orfeó Martinenc del Clot. Aquesta frase no se sap si la va pronunciar textualment ningú en concret, però el seu esperit resumeix a la perfecció el caos d’improvisacions, passos endavant i enrere, dubtes i infantilismes diversos que van ser tan i tan freqüents durant la tardor de l’any 2017 a les esferes de poder públic a Catalunya. “Què volien, què pretenien Puigdemont i Junqueras?”, ho pregunta Antoni Bassas, moderador de l’acte organitzat per l’ARA. La resposta la dona Neus Tomàs: “Guanyar les eleccions”. O sigui el poder. Aquesta aportació resumeix les essències d’aquesta “veritat” que el llibre dels sis periodistes -editat per Ara Llibres- pretén explicar. En aquest mateix sentit, un altre dels autors, Roger Mateos, destaca la dinàmica desbocada de desconfiances mútues entre el PDECat i ERC des de la qüestió de confiança de Carles Puigdemont i les setmanes anteriors a l’1-O.
Gerard Pruna, cap de política de l’ARA, destaca un altre dels elements substancials del llibre i del context que descriu: “Puigdemont i Junqueras, i en general el timó del Procés, van fer una mala gestió de les expectatives. No s’estava preparat per al repte que es tenia al davant i pretenien acabar forçant un escenari de negociació amb l’Estat”. Ho rebla Odei Etxearte quan menciona dinàmiques d’autoengany, de menysteniment a la força del govern espanyol.
I Casas concreta encara més els errors: “Allò de passar de la llei a la llei, pensar que l’Estat es quedaria de braços plegats, la construcció del mandat fictici de l’1 d’Octubre al qual la violència policial va convertir en una cosa heroica”. “L’1-O va donar un resultat d’aplicació molt difícil”, conclou.
Les implicacions actuals
L’acte també dona de si per analitzar el present -la inhabilitació del president Quim Torra, el judici al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero- i el futur: l’horitzó de les eleccions i la més que probable decisió de Puigdemont de tornar-s’hi a presentar. A criteri de Marc Martínez Amat el factor decisiu que avui plana sobre la política catalana és saber com incidirà la inhabilitació del president en la convocatòria d’eleccions. Sobre el judici al major dels Mossos, Tomàs aporta una clau interessant: “Si Trapero és sediciós, també ho ha de ser Pérez de los Cobos, coordinador del dispositiu policial de l’1-O, no?”. I sobre la lluita pel relat entre JxCat i ERC -que el llibre descriu sobradament- tots coincideixen en assenyalar-ho com un dels factors decisius en la dinàmica de desconcert, desordre i mitges veritats que ha presidit el rumb del procés independentista al llarg dels últims cinc anys.
