Tot allò que un president de mesa electoral necessita saber abans de diumenge
BarcelonaLa democràcia és la sensació que hi ha un contracte. Vull dir que la democràcia agonitza als Parlaments i a les xarxes socials, però potser continua viva en el respecte mutu que sento quan pregunto alguna cosa a un desconegut en una plaça i el desconegut em respon amablement. No era la meva intenció rebaixar la duresa d’aquest quadern electoral a l’última de les cròniques, però he anat a una sessió de formació per a vocals i presidents de mesa que no és obligatòria de cap de les maneres i estava tan plena que hi havia gent dreta.
La jornada ha durat dues hores de powerpoint, que multiplica la durada del temps per set com els anys de gos, i ha transcorregut a la conciliadora franja de vuit a deu del vespre. Hi havia nois i noies que havien complert divuit anys feia menys d’un mes, i senyors i senyores amb els cabells blancs, però ni una ànima ha marxat fins que no s’ha aixecat la sessió. Davant del meu escepticisme, una cinquantena de persones a la sala de plens de l’Ajuntament, amb l’única voluntat de complir el millor possible el deure ciutadà que els ha tocat aquest diumenge. Estan asseguts a les mateixes cadires de fusta antiga i folre vermell on normalment s’asseuen els regidors, una imatge que em convenceria de llançar Hobbes a les escombraries i tornar a llegir Rousseau.
L’Ajuntament és el de Santa Coloma de Gramenet, vila orgullosa del disputadíssim barcelonès. La comarca està disputada políticament, però Santa Coloma no: Núria Parlon fa anys que hi regna amb mà de ferro, i l’episodi de Gabriel Rufián presentant-s’hi a les darreres eleccions és d’aquelles coses de la política catalana que no saps si va ser un somni o realitat. Xerro amb un militant del PSC que treballa al consistori i que parla com si no volgués que una il·lusió excessiva dugués mala sort, que va patir molt quan Pedro Sánchez els va anul·lar un acte de campanya (va coincidir amb un dels cinc dies que el president estava profundament enamorat), i que el secret de Salvador Illa és que és un senyor d’ordre.
Per si no tingués prou motius per recuperar la fe en la consciència social, a la plaça em trobo una vintena de senyores amb molts complements de color lila: són membres del Grup de Dones Àrtemis, que es reuneixen cada primer dimarts de mes per denunciar els feminicidis des de fa deu anys. Els pregunto si la causa feminista condicionarà el seu vot, responen que sí, i que no els fa gaire il·lusió votar res en positiu però que ni una fallarà a les urnes mentre encara passin casos com el de Rubiales. Moltes estan jubilades i es queixen que octogenaris es puguin presentar a càrrecs polítics mentre que a partir de 65 anys deixin de cridar-te a les meses electorals: “Podríem ajudar molt”.
Coses que no sabia
La sessió de formació té una energia que em recorda l’acudit de Tip i Coll sobre les instruccions per omplir un got d’aigua. Però el sentit de responsabilitat ciutadana dignifica la comicitat. Coses que no sabia: hi ha dispositius per votar en braille; si vas demanar el vot per correu i no vas poder votar, ja no podràs fer-ho a les urnes; aquestes eleccions són les primeres en què els membres de la mesa han d’acceptar els vots de qualsevol discapacitat acompanyat (poden fer constar si dubten sobre l’autonomia del vot, però han d’admetre la papereta), i els presidents cobren deu euros més que els vocals perquè han de dur les actes als jutjats.
Es repeteix mantes vegades l’expressió “sentit comú”, i l’acudit prefabricat és que en acabar el dia es podran endur els bolis. Quan s’acaba, pregunto als dos gairebé menors d’edat: el Gabriel es va assabentar que hi havia eleccions en rebre la carta, diu que no en sap prou de política per votar i que ho farà en blanc, però que sent molt de compromís amb tot plegat i vol fer-ho bé. Li demano a la Rocío què diria als que votaran diumenge, i em diu que creu que tots hauríem de reflexionar per nosaltres mateixos i no deixar-nos portar per les pressions externes. Em fan pensar en un verb que fa servir l’admirada Itziar González, que diu que la política l’hauríem de coproduir entre tots, i que avui em sona versemblant.