Xirinacs, el precursor de la desobediència pacífica

BarcelonaL’1 de gener del 1975 el sacerdot Lluís Maria Xirinacs comença la cinquena vaga de fam per reclamar l’amnistia a la presó de Carabanchel, on havia estat traslladat un any abans per haver demanat l’alliberament dels 113 intel·lectuals de l’Assemblea de Catalunya amb una altra vaga de fam. Al febrer mor la seva germana, però el capellà es nega a sol·licitar el permís al director per poder anar a l’enterrament. “No volia establir cap col·laboració amb el règim i amb dolor a l’ànima i plorant no hi va assistir” explica Lluís Busquets, autor de Xirinacs. El profetisme radical i noviolent. Aquest episodi posa de manifest la coherència d’una figura, morta avui fa deu anys, que sempre es va mantenir fidel a les seves conviccions, tot i nedar a contracorrent. “No era un personatge de mitges tintes, el 1978 com a senador va redactar una Constitució alternativa que reconeixia Catalunya com a nació, però no li van acceptar cap esmena i va fer campanya pel ‘no’ sent dels pocs polítics que s’hi van oposar perquè votar que ‘sí’ era anar contra la dreta” assenyala el biògraf.

El seu radicalisme el va convertir en una figura incòmoda per les forces catalanistes i d’esquerres, a les quals va retratar en el seu llibre més conegut, La traïció dels líders. Membre impulsor de l’Assemblea de Catalunya, mai va perdonar a la classe política que guardés en un calaix el dret a l’autodeterminació i que no apostés per la unitat: “Denunciava que Suárez havia estat molt llest seduint amb unes eleccions els partits que, moguts per les expectatives electorals, van decidir presentar-se per separat”, anota Busquets, que recorda que Xirinacs sempre deia que l’“Assemblea era la nostra ETA” i que si s’haguessin unit “hauríem sigut imparables”. Tot i la desil·lusió per la falta d’unitat a les primeres eleccions democràtiques, es presenta per petició popular com a candidat al Senat i es converteix, amb gairebé 550.000 vots, en el senador independent més votat. Al Senat no va seure mai, per recordar que encara no s’havia concedit l’amnistia. “Estava al costat de Camilo José Cela i l’escriptor sempre li deia «Mossén, siéntese que se cansará », però tenia el cos molt preparat, venia d’estar un any i mig plantat davant de la Model per reclamar l’alliberament dels presos polítics”, subratlla l’economista Arcadi Oliveres, que el va tenir de professor als Escolapis. Oliveres encara recorda que el primer dia els va dir que allò “no era una classe sinó una república, i que havien d’escollir el president de la república que faria de delegat”.

Un dels fundadors del moviment Procés Constituent no té cap dubte del que representa Xirinacs, que es va deixar morir per inanició avui fa deu anys a Ogassa (Ripollès): “És un símbol de la lluita no violenta per la democràcia i per Catalunya”. L’expresident d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, considera que l’activista representa “la fortalesa d’unes conviccions irrenunciables que va expressar de manera pacífica”. El mossèn Josep Dalmau, que va fer costat a Xirinacs en la seva primera vaga de fam l’any 1969, el defineix com “un personatge extraordinari i coherent capaç de qualsevol cosa”. No sempre l’encertava: “Quan va crear el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (Bean) em va demanar que hi col·laborés i li vaig dir que no perquè no trauria cap diputat ni al Congrés ni al Parlament, i vaig guanyar jo”, afirma rient Dalmau. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, que va dirigir la Crida als anys 80, no amaga que l’entitat va beure del seu llegat: “Representa la tradició de resistència no violenta que la Crida va adaptar des del primer dia i la consciència que volia despertar és ara l’ANC”.

Tractat com un boig

L’activista David Fernàndez remarca que Xirinacs va demostrar que “pels camins fàcils és molt factible perdre’s”. L’exdiputat de la CUP considera que la marginació que va patir els últims anys “evidencia la càrrega d’oblit de la Transició, la gent que havíem admirat va quedar silenciada i se’l va tractar com un boig, però una nova generació sí que el va agafar com a un referent arran també del discurs que va fer al Fossar l’any 2002”. Allà és quan Xirinacs es va declarar amic d’ETA defensant la resposta dels que són agredits, com deia Gandhi. Sànchez creu que estaria satisfet amb els polítics actuals perquè són “lleials al mandat de la ciutadania; ara la realitat el desmenteix”. Més escèptic es mostra Carod: “Veuria que el seu esforç no va ser debades, però li sabria greu el pragmatisme de l’independentisme que no ha plantejat l’emancipació dels Països Catalans i li preocuparia com fer front a la crisi perquè sempre va estar al costat dels més desafavorits”.