Pragmàtics vs. legitimistes

BarcelonaCom una llei no escrita però empíricament demostrable, els col·lectius polítics que defensen una posició tendeixen, amb el temps, a dividir-se en dos grups: moderats i radicals, falcons i coloms, gradualistes i rupturistes... Sempre n’hi ha uns que encarnen les posicions més dures, de blanc o negre, i uns altres que hi veuen grisos, matisos, i la necessitat d’arribar a acords amb l’adversari.

L’independentisme català no ha sigut una excepció. Fins i tot dins dels grupuscles independentistes dels anys 70 o 80 les discussions sobre l’estratègia a seguir podien derivar en doloroses escissions o, fins i tot, encara més dolorosos episodis d’enfrontaments violents com els que es van produir en diverses ocasions durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques. Ara, arran del debat al voltant de la investidura de Carles Puigdemont, han aflorat diferències estratègiques molt importants entre actors que, fins fa ben poc, anaven tots a l’una. Fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre, l’independentisme s’havia mantingut cohesionat al voltant de l’unilateralisme, convençut que la celebració del referèndum de l’1 d’octubre al marge de la llei espanyola era la clau que obria la porta de l’estat propi. Tant és així que quan el dia 26 el president Carles Puigdemont va voler convocar eleccions i renunciar a la DUI hi va haver una revolta interna i dures acusacions de traïdoria. Després del dia 27, però, amb la DUI fallida i, especialment, després dels empresonaments i la marxa a l’exili de membres del Govern, tot va canviar. Els actors es van ressituar en un mapa polític nou que tenia poc a veure amb el que hi havia només unes setmanes abans.

El gran protagonista del nou tauler de joc és ERC, que ha passat en bloc de l’unilateralisme al pragmatisme en un temps rècord i pràcticament sense fissures internes. El mateix dia que Oriol Junqueras entrava a la presó d’Estremera, va enviar una carta a l’ARA en què feia una crida al partit a fer pinya al voltant de Marta Rovira. Era l’inici del canvi d’estratègia, d’acceptació que la crua realitat de la presó obligava a un recanvi de líder i a treballar a llarg termini. En aquest gir hi ha tingut un pes important l’exconseller Carles Mundó, amb qui Junqueras va compartir cel·la i un dels pocs a ERC que ja veien amb reticència l’estratègia unilateralista.

Junqueras amb Mas

Curiosament, Junqueras se situa ara al costat del seu vell adversari, Artur Mas, que, juntament amb la direcció del PDECat que encarna Marta Pascal i sota el guiatge intel·lectual d’Andreu Mas-Colell -autor d’un article a l’ARA publicat el 2 d’octubre en què recomanava que s’aparqués la unilateralitat i que va tenir un fort impacte-, conformen l’espai de l’independentisme pragmàtic que sempre va voler ocupar l’antiga CDC.

En aquest bàndol també se situa Òmnium Cultural, que en els últims temps s’ha desmarcat de l’ANC i s’ha enfocat a eixamplar la base del sobiranisme fent de pont, per exemple, amb els comuns. Aquesta és una de les obsessions del seu líder, Jordi Cuixart, tancat a Soto del Real. Òmnium ara també intenta fer d’argamassa dels diferents actors de l’independentisme.

I què defensen els pragmàtics, vells o sobrevinguts? A grans trets, el diagnòstic que fan és que ara cal rebaixar la tensió, recosir la societat catalana i plantejar una estratègia a llarg termini. I això es tradueix en la necessitat d’evitar un nou xoc amb l’Estat per la investidura, la formació d’un Govern operatiu que es posi a treballar des de ja perquè les institucions governades avui des de Madrid recuperin el pols.

A l’altre costat hi ha els legitimistes, és a dir, els que consideren necessari forçar la investidura de Puigdemont al preu que sigui per enviar un missatge clar de desafiament de l’article 155. Aquí situem, en primer lloc, l’entorn de confiança de Carles Puigdemont a Brussel·les i el nucli dirigent de Junts per Catalunya, on s’integren tècnics que han treballat amb ell a Palau, com Elsa Artadi, alcaldes del PDECat com Albert Batet, persones que provenen del masisme,com Francesc Homs, i independents com Eduard Pujol i Quim Torra. També juga un paper important l’exconseller Toni Comín, que, exiliat amb l’expresident, és ara un dels adalils del legitimisme i s’ha allunyat del seu antic soci, Oriol Junqueras.

JxCat té un aliat sòlid en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que comparteix la idea de desafiar l’Estat amb la investidura de Puigdemont. Curiosament ara l’ANC està presidida per una persona pròxima a ERC com és l’historiador Agustí Alcoberro. Cal precisar, però, que així com fa uns anys el suport de l’ANC hauria sigut suficient per decantar la balança, la debilitat interna que pateix l’entitat i l’empresonament de Jordi Sànchez li han fet perdre pes específic.

El tercer espai alineat amb Puigdemont és el que representa la CUP, l’esquerra independentista anticapitalista, i, per extensió, els Comitès de Defensa de la República (CDR). Aquest suport va arribar dilluns fins al punt que els quatre diputats de la CUP, encapçalats per Carles Riera, es van fotografiar als escons del Parlament a l’hora que estava programat el ple d’investidura, mentre a fora els CDR es mobilitzaven a favor de Puigdemont.

I què defensen els legitimistes o unilateralistes? Doncs que és imprescindible mantenir la tensió i que és ingenu pensar que complir la llei suposarà l’aixecament del 155. El problema és que en aquest bloc les esquerdes, i les diferències entre els actors (que van des de Francesc Homs fins a Anna Gabriel), el fan menys homogeni que el dels pragmàtics. A dins de JxCat, per exemple, no tothom comparteix l’estratègia d’arribar fins a la repetició de les eleccions si l’Estat bloqueja la investidura. Aquí també hi ha durs i tous.

En aquest nou tauler també se situen persones i col·lectius concrets que tenen un peu a cada món. El cas paradigmàtic és el de Jordi Sànchez, un pragmàtic enrolat a les files del legitimisme. Un cas a part són els exconsellers Jordi Turull i Josep Rull, que suporten l’espasa de Dàmocles del retorn a la presó si fan algun gest unilateralista. I després persones pròximes a la CUP però que també comparteixen el discurs de la concòrdia social d’ERC, com Antonio Baños (Súmate) i Albano Dante Fachin (ex-Podem), un no independentista favorable a la República.

La incògnita és si aquestes diferències estratègiques, que van més enllà de la investidura de Puigdemont i afecten tot el rumb de la legislatura, resultaran insalvables. Els escenaris possibles són la trencadissa total (molt improbable), la victòria total d’un dels dos bàndols sobre l’altre (improbable) o alguna mena d’acord intermedi que eviti la sensació de derrota d’uns sobre els altres (probable). Si es busca un escenari d’estabilitat, però, un dels dos discursos s’haurà d’acabar imposant per donar coherència al relat. Seria el pragmatisme tenyit de legitimisme, o el legitimisme tenyit de pragmatisme. En qualsevol dels casos, l’última paraula la té Carles Puigdemont.