El PP teixeix una teranyina al voltant dels socialistes

SubdirectorEl llarg aplaudiment amb què Mariano Rajoy va ser rebut per la bancada popular no va deixar cap dubte sobre qui era el gran guanyador de la jornada. Els seus coreligionaris van retre homenatge al líder que els ha guiat enmig de les tenebres de la interinitat cap a la victòria final gairebé sense despentinar-se, aplicant una paciència infinita per deixar que el seu adversari, Pedro Sánchez, s’anés coent a poc a poc en la salsa de les múltiples contradiccions que assetjaven el PSOE. A partir d’aquí, l’única incògnita era veure com el polític gallec administrava el triomf per no humiliar encara més els socialistes, que ahir van començar a comprovar quina serà la medicina que se’ls administrarà. I com sempre, Rajoy va ser cristal·lí: cap cessió en el nucli dur del seu programa (unitat d’Espanya i política econòmica) i un cert marge de negociació per a tota la resta.

Si fixem la nostra vista en els mesos precedents, veurem com Mariano Rajoy ha anat teixint pacientment una teranyina al voltant del PSOE des de l’endemà mateix del 20-D. Tots els gestos, tots els missatges, han anat dirigits a un mateix objectiu: aconseguir la rendició dels socialistes. I ahir, com un aràcnid que comprova amb fruïció com un insecte ha quedat atrapat a la seva trampa, va començar el procés de deglució. El més important és que durant tot aquest temps Rajoy ha après què funciona i què no amb el PSOE. Ha après a tocar les tecles precises, singularment la catalana, per obtenir els resultats esperats. La mateixa argumentació que li ha servit per obtenir el suport a la investidura (“Espanya necessita un govern”, “La inestabilitat és el principal perill per a l’economia”, “El govern del Regne d’Espanya no pot ser un mer tràmit”) li servirà per anar aprovant cada llei, per anar munyint cada acord, per vèncer l’escassa resistència que puguin plantejar els socialistes. La legislatura, tal com ja va preveure un lúcid Pedro Sánchez, serà la del “xantatge permanent”, la pressió màxima i per fer front al “desafiament secessionista català”.

Respiració assistida

Perquè aquesta estratègia funcioni serà necessari mantenir el PSOE amb respiració assistida, prou feble perquè no pugui plantar cara però alhora no tan desesperat perquè estripi les cartes. En aquesta operació serà crucial la participació de Ciutadans en el paper de poli bo per tancar la pinça al voltant del PSOE. A l’altre extrem resultarà molt útil un Pablo Iglesias desbocat per evitar temptacions esquerranoses. Precisament per això Rajoy necessita canviar de pell ell mateix i transvestir el PP en el que mai ha sigut: una força de diàleg, negociació i consens. Serà l’oportunitat per executar un canvi generacional i renovar un partit obligat a adaptar-se a una nova conjuntura sense majories clares i geometria variable. Si li surt bé, i el procés català no ho impedeix, Mariano Rajoy es convertirà ni més ni menys que en el polític conservador espanyol més exitós i influent del darrer segle.