Com el PP s'ha quedat a mitges girant full del Procés

BarcelonaEl Procés i el combat contra l'independentisme ha passat a segon pla, també al PP, tot i que encara es resisteixi a abandonar-lo del tot. La "política útil" sense "apriorismes ideològics" està fent forat al partit a Catalunya i això s'ha vist reflectit en l'inici de legislatura, anunciant les lleis de natalitat i família, el pla de xoc de seguretat i les seves propostes de resolució per al debat de política general, amb un eix ideològic clar de centredreta liberal. Pot ser que després de més d'una dècada, finalment el PP opti per "centrar el debat en els problemes reals dels catalans" sense "perdre el temps en debats ideològics estèrils"? Això pensa el seu portaveu parlamentari, Juan Fernández, tot i que hi ha matisos que evidencien que s'han quedat a mitges. El més evident, que continuen contraposant totes les seves propostes amb les del "nacionalisme", on també inclouen el PSC.

En el debat de política general d'aquesta setmana no hi ha hagut cap proposta dels populars contra l'amnistia i el Procés no va jugar cap paper més enllà de reclamar al Govern que prengui nota que els ciutadans han posat una majoria no independentista a la cambra catalana. Fernández fins i tot va dir que "l’amnistia només preocupa una persona, Puigdemont". I és que l'amnistia també ha anat desapareixent del debat públic a Espanya, almenys temporalment, un cop ha arribat a la taula del Tribunal Constitucional. Fonts del PP recalquen que "al carrer no es parla del Procés" ni de "qüestions identitàries" i que la formació n'ha pres nota. Així, volen exhibir el seu "pla per Catalunya", molt focalitzat en la seguretat, l'economia, la immigració, el canvi total en educació o habitatge.

Ara bé, el que van repetint els populars és que les prioritats dels catalans estan "molt allunyades" del Govern, que encara està ancorat en "qüestions ideològiques i identitàries". Aquí és on roman en certa manera el Procés en el PP, ja que contraposen el seu procedir pràctic a la suposada "agenda independentista" de l'executiu d'Illa amb el finançament pactat entre el PSC i ERC i les polítiques lingüístiques com a blanc preferit. I en aquest context continuen advertint del risc d'"estendre a la resta d’Espanya" el Procés, que segons el PP és el que vol fer Illa per muntar una Espanya confederal. Una estratègia similar l'està aplicant el líder estatal del PP, Alberto Núñez Feijóo, en la seva pugna amb Pedro Sánchez. És el pacte pel finançament el que impedeix, diuen els populars, un acord amb Illa per qüestions clau com els pressupostos.

Context propici

L'escenari que ha propiciat aquesta estratègia és que les eleccions del 12 de maig va evidenciar una forta desmobilització independentista –i que la manifestació de la Diada aplegués 70.000 persones–, la pèrdua de la majoria favorable a l'estat propi i un reforç del PSC, catapultat com a primera força. Els populars van quedar en quart lloc, quintuplicant els resultats fins a ser quarta força parlamentària amb gairebé 350.000 vots, un pes que volen aprofitar per reivindicar-se com a "l'alternativa".

Així anteposen des de la defensa de la propietat privada amb l'expulsió exprés d'okupes fins a la construcció de 50.000 pisos amb convenis publicoprivats en habitatge. Els populars estan centrats en aquests afers, però també en atacar amb duresa la multireincidència, aclarint que els que són estrangers han de ser expulsats, a més de la finalització del suposat "efecte crida" migratori. Propostes empeltades de l'exemple municipal, com que impulsa Xavier García Albiol a Badalona, on predomina el pragmatisme combinat amb l'eix ideològic. De fet, el PP aprofita que té 15 diputats per trepitjar territori creant sinergies, com ho va fer fa uns dies amb uns veïns de Roda de Ter que reclamaven la variant a la C-153.

En paral·lel, però, continuen reclamant treure el factor "identitari" de l'ensenyament i tornar a un model més disciplinat amb una presència mínima del 25% del castellà, carregar-se les delegacions a l'estranger o reduir el pressupost de TV3. Una aposta discursiva ambivalent en què també hi ha lloc per demanar una millora del finançament, però amb un pacte multilateral no singular –que no concreten perquè prioritzen la política fiscal de rebaixa d'impostos i d'aprimar l'administració.