PP i PSOE posen fi al cordó sanitari a l’independentisme

MadridEl Congrés que es va constituir ahir és una cambra en què és difícil formar majories. Tres grans partits lluiten per articular-les al seu voltant, ja sigui per liderar el govern o una oposició que, arribat el cas, faci prosperar lleis o bloquegi l’executiu aprofitant que el PP de Mariano Rajoy, que cada dia que passa és més a prop de tornar a ser president, és lluny de la majoria absoluta. En aquest context, privar-se dels 17 diputats independentistes catalans (a més dels dos de Bildu) és un caprici car per a uns i altres. Els pactes del PP amb l’antiga CDC (ara Partit Demòcrata Català), a més de C’s i el PNB, per a la mesa del Congrés, les votacions i els discursos posteriors han evidenciat aquests dos dies que populars i socialistes volen aixecar de seguida el cordó sanitari que, arran del procés sobiranista, van instaurar la passada (i curta) legislatura al voltant de CDC i ERC.

El PP manté intacte el full de ruta: investidura amb el sí de C’s i l’abstenció d’un “partit d’estat”, el PSOE. Després, pactes puntuals de legislatura, sobretot econòmics, amb els liberals però també amb el PDC i el PNB, que com a partits de govern a Catalunya i Euskadi necessiten el joc de les contrapartides. El mateix si fa no fa per al PSOE. Per configurar un bloc opositor fort i eficaç, Pedro Sánchez, que ja es veu de líder de l’oposició, necessita poder-se atansar a ERC i als demòcrates. Ell i el PP ja ho han fet cada cop que els ha convingut amb el dúctil PNB.

Dels gestos als fets

El PSOE va trencar el cordó sanitari per la via dels gestos i les paraules. Fa temps que dirigents socialistes comparteixen la reflexió que, si bé no es poden fer “concessions” amb el procés (el PP, òbviament, els secunda), apartar els independentistes és un error que els resta marge de maniobra “i premia Rajoy”. Dilluns, Sánchez va dir als seus diputats que no se’ls pot tenir més “als llimbs”. El PP ha optat pels fets. Fa dues setmanes Rajoy va rebre els portaveus d’ERC a la Moncloa (després de les eleccions del 20-D Sánchez dubtava si reunir-s’hi i va ser esbroncat pel PP i els seus mitjans afins quan, en secret, a Barcelona, va dinar amb Oriol Junqueras) i aquesta setmana, tot i que discretament, ha arribat a acords amb el PDC per reforçar la seva posició a la mesa del Congrés. El PP espera que aquests pactes greixin la relació amb Francesc Homs i el seu grup i als sobiranistes els serveixen per garantir-se el grup parlamentari. Per percentatge de vot no haurien de tenir grup, però el PP està disposat a forçar el reglament perquè n’obtinguin, la qual cosa voldria dir més recursos econòmics (com ara la subvenció mensual, el pagament del mailing o la possibilitat de tenir assistents) i visibilitat política.

El PP va anar a buscar el PNB i Homs dilluns per frenar l’intent de Podem -que tampoc va reeixir per la negativa del PSOE a votar Xavier Domènech- de pactar un president i una mesa progressistes. En paral·lel, els conservadors van acordar amb C’s que la ministra Ana Pastor fos presidenta de la cambra després de retirar noms que no agradaven a Albert Rivera, com María Dolores de Cospedal o Jorge Fernández Díaz. El PNB va anunciar dilluns al migdia l’abstenció i va aplanar el camí de Pastor, mentre que el PDC va optar per una escenificació que allunyés l’ombra de l’entesa amb el PP, difícil de digerir a Catalunya. Homs va fer que els seus diputats (només ho van fer ells) el votessin en primera volta i que s’abstinguessin en la segona. La inviabilitat de l’opció de Domènech va fer que ERC se sumés a la dinàmica abstencionista. Així, a la segona volta, quan es triava entre Pastor i el socialista Patxi López, republicans, PDC, PNB, Bildu i CC es van abstenir. Pastor va ser escollida amb els vots del PP i C’s. Podem va decidir al matí fer costat a López.

La posició d’ERC i el PDC els va costar crítiques de Podem i d’En Comú Podem, que argumentaven que els convergents havien actuat moguts per la voluntat de tenir grup, i els republicans, per l’afany de demostrar que a Espanya el canvi és una quimera permetent que Pastor fos escollida. Els primers van negar les acusacions d’haver negociat sobre el grup, i els segons van argumentar que no estaven disposats a votar el candidat del PSOE, que fins ara els ha “menyspreat”, segons Joan Tardà.

La sorpresa va saltar en la votació de les vicepresidències, que s’ordenen en funció dels suports. El PP havia pactat amb C’s cedir la primera a Ignacio Prendes i volia garantir-se la tercera per a Rosa Romero. Acceptaven que la segona fos per a la socialista Micaela Navarro, i la quarta, per a Gloria Elizo, de Podem. En la mateixa proporció es van repartir les quatre secretaries, que van assegurar una mesa conservadora. Per anar sobre segur, el PP va demanar suport al PDC, al PNB i a CC. Segons els conservadors (no desmentits pels demòcrates, ja que Homs va admetre que els seus diputats van votar “coses diferents”), cinc diputats bascos, quatre de catalans i una de canària van votar Romero. Els nacionalistes s’escudaven en el secret del vot, però la resta de grups i els dirigents del PP ho vinculaven al grup del PDC (que, a la mesa, que és la que haurà de trobar la justificació reglamentària, tindrà el suport del PP i segurament del PSOE i Podem, però no el de C’s, i caldrà veure si el del representant d’En Comú Podem) i amb la cessió d’una secretaria al PNB a la mesa del Senat.

Avantsala de la investidura

L’entesa va tenir diferents lectures. El PSOE hi veia l’“avantsala de la investidura”. Els socialistes posen fi al cordó sanitari pensant en els aliats a l’oposició, però també per treure’s pressió de sobre. Si el PDC i el PNB se sumessin a l’abstenció o el sí de Rivera a la investidura de Rajoy, ja no caldrien els vots del PSOE. El PP deia que ni parlar-ne, que pactes puntuals d’acord però que per a la investidura calia el concurs de Pedro Sánchez.

Antonio Hernando va dir que Rajoy ja havia “trencat la barrera de buscar suports independentistes després de recollir milions de firmes contra Catalunya”. Va demanar al PP que expliqués “a canvi de què”. Pablo Iglesias flairava aires d’un nou pacte del Majestic i es feia creus que Homs pactés “amb qui el vol empresonar pel 9-N”.

Homs sap que el PP l’anirà a buscar, però hauria preferit un govern format per PSOE i Podem, i per això ha animat el noquejat Sánchez i fins i tot ha arribat a esborrar línies vermelles com la del referèndum. ERC és més cautelosa a l’hora d’implicar-se. Tardà va dir que “sempre” col·laborarà amb l’esquerra espanyola “però des de la claredat” i sense acceptar ser “boc expiatori” de fracassos com el de la mesa. Hi pot haver joc.