El PP i el PSOE temen el “No a la guerra” durant la campanya
MadridLa guerra és una arma electoral massa potent per utilitzar-la en campanya. O això és el que pensen el PP i el PSOE, que saben perfectament els efectes demolidors que, per a uns o altres, pot tenir a les urnes: el que va passar amb la intervenció espanyola a l’Iraq el 2003, els atemptats de Madrid del 2004 i la seva gestió informativa en són testimoni. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez admeten que, amb el procés català i la crisi, el combat contra el jihadisme serà tema de campanya, però no la volen enfangar més del compte amb aquest assumpte. I més quan l’esquerra alternativa sembla, de nou, disposada a treure les pancartes del “No a la guerra” per blasmar una intervenció armada a Síria, ja sigui en suport a una coalició liderada per França o sota el paraigua de les Nacions Unides.
La plataforma No en el nostre nom ha convocat aquest dissabte a Madrid una manifestació “contra el terrorisme, la guerra i la islamofòbia”. El manifest el subscriuen, entre d’altres, els alcaldes de Barcelona, Cadis i la Corunya, Ada Colau, Jose María González, Kichi, i Xulio Ferreiro, respectivament, l’actor Juan Diego Botto i el presentador de televisió Chechu Monzón, El Gran Wyoming. L’anima, per tant, l’esquerra alternativa. De fet, Podem s’ha desmarcat aquests dies del pacte antijihadista que el PP i el PSOE van firmar al febrer, després dels atemptats contra Charlie Hebdo, i al qual demà s’afegiran, també a la Moncloa, Albert Rivera, de Ciutadans, Josep A. Duran i Lleida, d’Unió, i Andrés Herzog, d’UPyD.
L’esquerra alternativa pretén que el debat sobre la gestió de la diversitat i el model de governança global estigui damunt la taula i manté una posició contrària a les intervencions armades. Ho van fer amb l’Iraq però també amb l’Afganistan. El PSOE, que el 2003 va fer bandera del “No a la guerra de l’Iraq”, és ara prudent. La implicació directa de França, governada per François Hollande, referent del socialisme continental, i la possibilitat que l’ONU avali la intervenció, els fa estar expectants i no volen passar-se la campanya parlant de la guerra i triant entre un extrem i l’altre.
La pancarta “simbòlica” del PSOE
Ahir la número dos per Madrid del PSOE i coordinadora del programa, Meritxell Batet, deia que “no és moment de manifestar-se”, ja que ningú ha plantejat enviar tropes espanyoles a Síria llevat de Ciutadans. Batet va dir que cal manifestar-se “quan toqui” però no “en aquest punt” i que de la seva opinió ningú en pot inferir que el PSOE deixi d’estar alineat amb el “No a la guerra”, tot i que ara sigui “simbòlic”.
Mentrestant, Rajoy amplia el nombre de firmants del pacte antijihadista amb Sánchez. Hi haurà Ciutadans, en un intent de donar-los protagonisme per deixar de sentir crítiques com la de diumenge, quan la formació taronja va denunciar que Rajoy no volgués prendre decisions en relació a Síria fins passat el 20-D. “L’Estat Islàmic no esperarà que passin les eleccions de Rajoy”, va dir Rivera. La votació de les mesures del pacte antijihadista va ser la primera ocasió en què CiU es va dividir en un assumpte tan rellevant. CDC va decidir abstenir-se en la presa en consideració, mentre que Unió hi va votar a favor, fet que Duran i Lleida va considerar una desautorització en tota regla. L’hivern passat la federació ja donava clars símptomes d’esgotament. No van firmar l’acord aleshores però demà Unió sí que ho farà.
Rajoy intenta aquests dies elevar-se per damunt del debat. A més d’oferir-se com un líder experimentat -“Espanya no està perquè la governi algú que vagi a la Moncloa a aprendre”, va dir en referència a Rivera i Sánchez, a Sevilla-, pregona que no hi hauria d’haver “cap diferència” en aquest assumpte i que la unitat és “fonamental”. De fet, va reiterar que qualsevol enviament de tropes es votarà al Congrés, tal com marca una reforma legal aprovada per José Luis Rodríguez Zapatero d’acord amb ERC i IU-ICV al seu primer mandat. Rajoy va enviar un missatge de calma i de confiança en els cossos i forces de seguretat i va afirmar que Espanya no deixarà de banda “els seus aliats”, com és el cas de França.
El contrapunt el posava Pablo Iglesias, de Podem, que a més de no voler firmar cap pacte exigia que les participacions en missions de l’OTAN o l’ONU no passin només pel Congrés, sinó que es votin en referèndum.