El PP perd la meitat dels vots i ratifica el seu paper residual a Catalunya
Cinc diputats i l’11% dels sufragis acosten els populars als resultats del 1989
BarcelonaTercera desfeta sense pal·liatius del PP a Catalunya en només vuit mesos. Amb Jorge Fernández Díaz a Madrid com a ministre de l’Interior i Jorge Moragas acompanyant Mariano Rajoy, va haver de ser Alícia Sánchez-Camacho -la número 3 de la llista per Barcelona- l’encarregada de mirar de dissimular la desfeta davant dels mitjans. Ho va fer refugiant-se en la victòria a nivell estatal, demanant “que es respectin les regles del joc democràtic i que el PP pugui governar”, i també va intentar-ho assegurant que, en el fons, els resultats eren “els més favorables de les enquestes”.
“Hem tret els resultats esperats”, va afirmar Sánchez-Camacho, que es va esforçar a veure com a positiu que haguessin obtingut els mateixos escons que C’s, que “aspiraven a ser la primera força”. A més a més, va celebrar que en la demarcació de Barcelona el PP havia aconseguit els mateixos escons que Democràcia i Llibertat, sense arribar a fer-ne aquest cop una lectura en clau independentista.
Tot i així, el seu partit va perdre ahir gairebé la meitat del seu percentatge de vots i, amb només cinc escons, no només va quedar-se com a sisena força a Catalunya, sinó que també va acostar-se als seus pitjors resultats històrics, els del 1989. Una altra dada confirmava la reculada: només dues vegades havia aconseguit el PP un escó a Girona, les dues vegades que va arribar a la majoria absoluta, però aquesta vegada també el va perdre a Lleida, una representació que mantenia inalterable des de fa 26 anys.
El candidat etern
Aquest era el vuitè cop que Jorge Fernández Díaz es presentava com a candidat del PP al Congrés a la demarcació de Barcelona. El 1989 i el 1993 va ser el cap de llista, una condició que va repetir el 2011 i altre cop ara, tot i que la resta de convocatòries havia mantingut l’escó al Congrés presentant-se com a número 2. Escassa renovació en una llista que va generar tensions al si de la formació en el moment de confeccionar-se, sobretot entre els que volien més canvis, tot i que es difícil saber si amb cares noves el resultat hauria sigut diferent.
La crida de Fernández Díaz als votants, feta ahir al matí després de votar, perquè els permetessin la formació d’un govern “sòlid i estable” va quedar igualment lluny, i els populars van veure com el seu partit confirmava la tendència a la baixa i necessàriament haurà d’arribar a acords per retenir la Moncloa. El 7,5% dels vots a les municipals del maig i el menys del 9% aconseguit a les catalanes de setembre, ja amb Xavier García Albiol com a líder, permetien avançar que els populars travessen un dels pitjors moments electorals de la seva història a Catalunya. Tradicionalment, al conjunt de l’Estat el PP sempre obtenia el doble del percentatge de vot que a Catalunya, però en aquesta ocasió el diferencial va eixamplar-se fins a nivells màxims -28,7% enfront de l’11,1%-, cosa que també demostra que el paper del PP català no només ha passat a ser residual als municipis i al Parlament, sinó també al Congrés.
Ni tan sols en campanya el PP va intentar revertir la tendència. Sense cap gran acte a l’agenda, Fernández Díaz va haver de compaginar la seva tasca de candidat amb la de ministre de l’Interior i el mateix Mariano Rajoy només va visitar Catalunya en una ocasió, un dinar informatiu a Barcelona, a les acaballes de la campanya, que no va servir per esperonar els seus. Davant d’aquest escenari, C’s es va confirmar com el referent del bloc unionista i va tornar a evidenciar que ara per ara aglutina més suports que els populars. Finalment, la realitat es va imposar i també va quedar lluny el pronòstic de García Albiol, que en la valoració dels sondejos de primera hora assegurava que estaven “frec a frec” amb Democràcia i Llibertat i que fins i tot podien aspirar a ser “segons” a Catalunya. La soledat de la sala habilitada per als militants, pràcticament buida, i el fet que la valoració dels resultats es posposés pràcticament fins a la mitjanit no van contribuir a aixecar els ànims. Rajoy encara va trigar més a comparèixer. Va fer-ho just després que acabés de parlar Sánchez-Camacho. “Escoltem que diu el jefe ”, va finalitzar la número 3 popular.
