Pot tornar la mili a Espanya?
Els països propers a Rússia la recuperen o no l'han abolit mai, però el govern espanyol ho descarta
Madrid"Mentre no torni la mili...", es resigna una dona que llegeix el diari en una cafeteria. El rearmament a Europa copa ara el debat polític, i la seguretat és la principal preocupació dels governs. "No és que sigui el debat actual. És el debat més important de les generacions que avui estan vives", comentava un alt representant diplomàtic espanyol en una trobada recent, en la qual també apareixia el dubte sobre si el servei militar obligatori podria tornar a Espanya. No és una qüestió que estigui sobre la taula a la majoria de països del sud d'Europa, però la situació és molt diferent en els estats nòrdics, els bàltics i els de l'est d'Europa, que per motius geogràfics i històrics senten més a prop l’amenaça que suposa l’expansionisme del règim de Vladímir Putin. Sense anar més lluny, el primer ministre de Polònia, Donald Tusk, va anunciar la setmana passada que el seu govern planeja una formació militar a “gran escala” per a “tots els homes adults” del país. “Encara que no entrin a l’exèrcit, seran soldats fets i drets en cas de conflicte”, va dir el dirigent en un discurs al Parlament polonès.
En una entrevista dijous a Catalunya Ràdio, l'ex alt representant de la diplomàcia europea Josep Borrell assegurava que "no és una prioritat" per a Espanya perquè les guerres actuals "no necessiten tanta infanteria". "No és un problema de nombre de soldats en una trinxera", apuntava. La necessitat de tenir exèrcits grans està vinculada a la necessitat de garantir la cobertura del territori davant una possible amenaça, explicava, i posava l'exemple precisament dels països que fan frontera amb Rússia. De fet, malgrat la tendència dels anys 90 i principis dels 2000 dels estats europeus a posar fi al servei militar –com van fer Bèlgica, els Països Baixos i, entre d’altres, Espanya–, n’hi ha que no l’han abolit mai, com Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Àustria i els països bàltics –Estònia, Letònia i Lituània–. Fora de la UE destaca també el cas de Noruega i Suïssa, que tampoc compta amb el paraigua militar de l’OTAN.
A Espanya el consens establert des que José María Aznar va eliminar la mili és que són més útils unes forces armades professionals. Amb més motiu, sostenen des de l'Associació Unificada de Militars (AUME), si es té en compte que els nous "sistemes armamentistes requereixen especificar-se". En aquest sentit, alguns països europeus que mantenen el servei militar obligatori ja no plantegen períodes de formació llargs com els d'abans –dos anys–, sinó de mig any per a la instrucció bàsica, amb la possibilitat d'especialitzar-se i de fer entrenaments periòdics que es remuneren. "A Dinamarca hi ha molta gent voluntària perquè les condicions de la reserva són bones: ben pagades, et permeten desenvolupar especialitats i treballar per les forces armades", apunta l'investigador principal del Real Instituto Elcano Félix Arteaga.
Aquest expert considera que Espanya no necessita recórrer al servei militar obligatori i que les necessitats actuals es poden cobrir amb el reclutament i els reservistes. Això sí, el govern espanyol vol ampliar les forces armades a nivell de personal –els últims anys s'ha reduït de 130.000 efectius el 2010 a 116.000– i Arteaga sosté que s'haurien de millorar les condicions per fer que fos més atractiu. Aquest dimarts el consell de ministres va aprovar un reial decret que fixa les plantilles d'oficials generals, oficials i suboficials per al període 2025-2029 i s'estima un increment de 7.500 membres. Fonts del ministeri de Defensa traslladen que les convocatòries anuals –n'hi ha dues– acostumen a tenir una mitjana de quatre sol·licitants per cada plaça, de manera que no hi ha un problema de demanda malgrat les baixes retribucions, al contrari, i que cada cop es postulen més dones i amb més formació.
La cultura de la defensa
L'exèrcit espanyol també va engreixant les unitats que tenen a veure amb la innovació tecnològica, un àmbit en el qual precisament Pedro Sánchez ha posat l'accent aquesta setmana quan ha argumentat que l'augment de la despesa militar a l'Estat ha d'anar més lligat a la indústria i a les capacitats tecnològiques i no tant a la tradicional concepció de tancs i soldats. El president espanyol, en línia amb la Comissió Europea, fa dies que parla de la "visió de 360 graus" pel que fa a seguretat, i la vincula a les emergències climàtiques o a la ciberseguretat. En aquest terreny, els àmbits militar i civil es toquen –hi ha tecnologies que poden tenir doble ús– i, d'alguna manera, fan que la ciutadania se senti més interpel·lada en la defensa. "Hi ha moltes maneres de defensar i, segurament, caldrà que tothom faci alguna cosa", deia Borrell en l'entrevista a Catalunya Ràdio. Des de l'AUME coincideixen que a Espanya no hi ha hagut una cultura com la nòrdica, "més de col·lectivitat" pel que fa a la seguretat del país.
En aquest sentit, la Comissió Europea va encarregar un informe a l’expresident finès, Sauli Niinistö, sobre com “canviar la mentalitat civil i militar dels europeus”, informa Gerard Fageda. Aquest pla, que va presentar la tardor passada la mateixa presidenta de l’executiu comunitari, Ursula von der Leyen, advoca per “sensibilitzar” i “empoderar” els ciutadans comunitaris perquè siguin capaços de “prendre més responsabilitats”, fins i tot en “els pitjors dels escenaris possibles”, com pot ser una agressió russa o, entre d’altres, situacions climàtiques extremes, com riuades o incendis.
