Es pot independitzar Lleó de Castella?

BarcelonaA Espanya s’està coent un nou Procés, però a la castellanolleonesa. Aquest dimecres, el ple de la Diputació Provincial de Lleó va aprovar una moció a favor de l'autonomia lleonesa amb l’objectiu de sol·licitar a la Junta de Castella i Lleó, amb els vots a favor del PSOE i d'Unió del Poble Lleonès, i l’oposició del PP i de Vox, iniciar els tràmits per segregar-se de Castella. Els defensors de demanar constituir una nova comunitat autònoma creuen que tenen motius culturals, identitaris, econòmics i fins i tot lingüístics que diferencien la província de Lleó, però també Salamanca i Zamora, de Castella. El procés per aconseguir-ho, malgrat que no implica haver de canviar la Constitució, fa complicat que s’acabi duent a terme.

Els favorables al Lexit (el Brexit de Lleó) veuen Lleó com una nacionalitat històrica, tenint en compte que va ser un regne independent i en diverses divisions provincials històriques se l’ha considerat al marge de Castella. “S’ha imposat una descomunitat més gran que Portugal en contra dels interessos dels lleonesos”, denuncia Carlos Cerra, president del Conceyu País Llionés, en conversa amb l’ARA. Això es concreta, diuen, en desigualtats econòmiques, pèrdua de la capacitat industrial, despoblació i emigració. “És un centralisme pitjor que el de Madrid de què tant es queixen els castellans”, argumenta. Les xifres confirmen la decadència econòmica de les tres províncies comparades amb la resta: el PIB per càpita mitjà des de l’any 2000 a Castella i Lleó ha sigut de 20.800 euros, per sobre del de Lleó (18.843 euros), Salamanca (18.226 euros) i Zamora (17.297 euros).

La defensa de la llengua pròpia de Lleó, l’asturlleonès, és també un dels motius de reivindicació. El seu estatut defensa que la llengua ha de ser objecte de protecció, i se n’ha d’incentivar l’ús i la promoció, però Cerra viu amb resignació el retrocés que pateix: “Estem fatal. Ni s’ensenya a les escoles”, es queixa. Sobre la comparació amb l’independentisme català que algunes veus de la dreta espanyolista fan, amb alguna excepció, critica que “a la dreta espanyola li agraden els centralismes i es resisteix a entendre les singularitats de l’Estat”, i diu que “respecta les aspiracions dels pobles català, basc i gallec”, tot i que admet que la comparació els molesta.

El difícil camí cap a la segregació

La votació a la Diputació de Lleó és el primer pas d’un llarg camí, però cent per cent legal. “Segregar-se d’una autonomia és perfectament viable”, explica el professor de dret constitucional de la UB i president de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, Joan Ridao, “però és un procediment rígid i complex”. Coincideix amb el criteri d’Alfredo Ramírez, també especialista en constitucional a la UAB. Detalla que el primer obstacle, un cop la Diputació de Lleó ha instat les Corts de Castella i Lleó a prendre en consideració la possibilitat de la segregació, és haver de modificar l’Estatut d’Autonomia castellanolleonès: “Un dels continguts bàsics dels estatuts és l’enumeració de les províncies que formen part de l’autonomia –concreta Ramírez– i abans de fer qualsevol altre pas, s’ha de modificar i eliminar-ne les províncies que se segreguin”.

Aconseguir-ho no serà senzill, tenint en compte que per modificar-lo es necessiten dos terços dels diputats autonòmics, i el PP i Vox, que governen amb majoria absoluta a la Junta, s’han oposat a la votació que va fer la Diputació. Tan sols un pacte entre el PP i el PSOE permetria “expulsar” les províncies lleoneses de Castella i Lleó. I sigui com sigui, el tràmit no acabaria aquí, i requeriria que el Congrés i el Senat aprovessin la modificació de l’Estatut mitjançant una llei orgànica, que requereix la majoria absoluta dels representants.

És llavors quan, seguint l’article 143 de la Constitució, totes les diputacions de les províncies que es vulguin constituir com a autonomia –siguin Salamanca, Zamora i Lleó, o només Lleó–, han d’aprovar-ho i dues terceres parts dels municipis de la província també. Ramírez subratlla la dificultat del procés, “no per la complexitat normativa, sinó per la necessitat d’acord” entre les formacions polítiques. És una reivindicació històrica a la qual veu poc recorregut: “Quan era petit ja hi havia alcaldes lleonesos fent vagues de fam”, comenta. Malgrat que entén les reivindicacions del territori perquè “el mapa de les autonomies és força artificial i precisament Lleó i Castella han estat tradicionalment territoris separats”, veu difícil que les necessitats lleoneses trobin resposta en una autonomia nova. Ridao, per la seva banda, veu amb interès la possibilitat, tenint en compte que es tracta d’una reivindicació històrica: “Durant la Transició es va plantejar, com amb Cantàbria, però especialment Rodolfo Martín Villa [alt càrrec del franquisme i ministre d’UCD], va frenar-ho”, recorda.