Algú pot obligar el govern espanyol a desclassificar els secrets de l'Estat?

BarcelonaMés de seixanta persones espiades, una vintena de les quals sota empara judicial, entre les quals l'actual president de la Generalitat, Pere Aragonès. L'escàndol del Catalangate fa trontollar l'estabilitat del govern espanyol i posa en risc la legislatura, amb ERC i la resta de l'independentisme exigint unes explicacions que, de moment, no han aconseguit. Tots els documents relacionats amb l'espionatge són secrets oficials i, si el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) ja es cuida prou de mostrar només la part imprescindible als diputats de la comissió de secrets del Congrés –amb compromís de confidencialitat–, l'accés està vetat per a la resta de la ciutadania. La Generalitat ha reclamat al govern espanyol que els desclassifiqui en un exercici de transparència que té pocs precedents a l'Estat. Però, qui té la potestat per decidir quan es fan públics els secrets?

Sense una llei que marqui terminis per a la desclassificació de documents, a Espanya els secrets oficials poden ser perpetus. Per això, ningú sense el rang necessari sap encara exactament què va passar el 23-F, o l'11-M, o amb Pegasus. No són pocs els casos que acaben judicialitzats en què alguna de les parts reclama que es desclassifiquin documents per demostrar la seva innocència o la culpabilitat de l'altre. Els jutges poden atendre aquestes demandes. Per exemple, es podria vehicular una petició d'aquestes característiques al Tribunal Suprem o a l'Audiència Nacional. Però, encara que els magistrats acceptessin la petició i reclamessin a la Moncloa que fes públics els documents, la competència exclusiva per fer-ho la té el consell de ministres.

És, doncs, el president espanyol, Pedro Sánchez, i el seu gabinet qui ha de decidir si es desclassifiquen o no els informes del CNI sense necessitat d'esperar a cap petició judicial, que no deixaria de ser de compliment opcional. Fins ara, però, la reacció de la Moncloa s'ha basat precisament en garantir la col·laboració amb la justícia en cas que els tribunals la necessitin. I el mateix Sánchez ja ha acudit a l'Audiència Nacional perquè s'investigui l'altra pota de l'escàndol de l'espionatge: el que ha patit ell i alguns membres del seu govern.

La col·laboració amb la justícia

"A la pràctica és competència exclusiva del consell de ministres, però en els casos que jo he vist s'han atès sempre les sol·licituds judicials", explica Xavier Melero, advocat penalista que ha lidiat en diverses ocasions amb els secrets oficials. Encara està pendent de saber si el jutge encarregat del cas Pujol acceptarà la petició que la defensa va fer perquè es facin públics alguns dels informes elaborats per les clavegueres de l'Estat.

La llei de secrets oficials –la llei franquista del 1965 que cap govern espanyol ha volgut modificar fins ara– dona màniga ampla a l'executiu per mantenir en secret tot el que hagi estat considerat confidencial. La consigna habitual ha sigut la d'esperar el requeriment judicial per procedir a la desclassificació. Per exemple, així va ser com el 2007 es va fer pública la informació relativa als vols de la CIA en territori espanyol o com s'ha procedit amb algunes de les intervencions telefòniques als advocats d'ETA. Al març Sánchez es va comprometre a fer el mateix amb els documents secrets relatius al cas de Mikel Zabalza, que va morir el 1985 quan estava sota custòdia policial vinculat a la banda terrorista. "Aquest govern sempre col·laborarà amb la justícia", va dir aleshores des de l'hemicicle del Congrés.

El reglament que desenvolupa la llei parla de matèries "secretes" o, en menor grau de protecció, "reservades" i recomana a l'autoritat encarregada de la classificació que "indiqui el termini de duració", malgrat que no és obligatori. De fet, hi ha diverses mencions a la necessitat d'anar desclassificant documentació, totes sense caràcter imperatiu.