Una postal de Jaén a la presó de Neumünster

BarcelonaUna porta estreta, d’un gris metàl·lic compacte i només una escletxa de vidre al mig. Des de fora només s’endevinen siluetes que frisen per sortir. Des de primera hora del matí, però, una munió de persones n’espera veure només una: la del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, després de dotze dies privat de llibertat a la presó de Neumünster (Alemanya). Es respira una barreja de nervis i emoció entre les desenes d’independentistes que s’han concentrat per donar-li suport, però també hi ha residents encuriosits que no es volen perdre un dels esdeveniments de més transcendència que han succeït dins els límits de la seva ciutat. No és el primer cop que s’hi troben. Al llarg d’aquests dotze dies, davant la façana de la presó, s’han anat acumulant petites històries de gent diferent, que no tenen res a veure, però que han coincidit a Neumünster perquè comparteixen simpaties per un líder polític: Carles Puigdemont.

Des de les set del matí hi ha un noi de setze anys a la porta, castellanoparlant, que s’espera amb el mòbil a la mà, entre càmeres de mitjans internacionals, per poder-se emportar a casa el moment en què el president surti de l’edifici. “Soc el noi de la carta”, es reivindica. Es diu Mario i ensenya un paper de llibreta a la gent que l’envolta. És un escrit de Puigdemont des de la presó, que li respon una postal amb una fotografia de Villacarrillo (Jaén). “Soc conscient que hi ha molts espanyols que tenen l’esperança justa que un canvi a Catalunya pugui afavorir un canvi democràtic a Espanya. Hi ha gent que treballa per a això i volen, com tu i com jo, el millor per a Andalusia, per a Catalunya i també per a Espanya”, hi diu. La carta que exhibeix està escrita en bolígraf blau, amb lletra gairebé cursiva i rubricada al final amb la firma de Carles Puigdemont i Casamajó.

En l’escrit, que el noi guarda com un tresor, el president parla dels seus orígens andalusos. De la seva àvia, que va venir a Catalunya procedent d’un poblet de la província de Jaén i va morir poc després de la Guerra Civil. El missatge d’en Mario, en paraules del mateix president, li “va arribar al cor” i va “omplir d’alegria” un d’aquests dotze dies grisos reclòs. “Jo vull la República Espanyola, ell vol una República per Catalunya. No vull que estigui empresonat per fer un referèndum”, assegura el noi. El desig d’en Mario esdevé realitat. Pocs minuts abans de les dues del migdia la cara de Puigdemont apareix darrere el vidre de la porta metàl·lica i grisa, la barrera entre la presó i la llibertat. El president surt airós i somrient, amb americana i corbata, i en pocs segons es planta davant desenes de micròfons i càmeres. Declaració institucional, sense acceptar preguntes, només acompanyat d’advocats. “És l’hora de la política”, afirma, exigint la llibertat dels presos polítics a Espanya i instant un cop més el govern espanyol a trobar una sortida dialogada al conflicte català.

Darrere la barrera humana que formaven periodistes i càmeres, hi ha l’Eduard amb els ulls humits. És més gran que en Mario, de Girona, i es reivindica com a independentista. Va arribar el 30 de març i va demanar permís per quedar-se a dormir davant la presó dins la seva furgoneta. Estava disposat a estar-s’hi mesos, fins que alliberessin el president. Ara tot s’ha precipitat i està emocionat. Ara ell i la seva camper seguiran el camí cap a Kile.