Cap De PolíticaA la pel·lícula Mr. & Mrs. Smith, Angelina Jolie i Brat Pitt són un matrimoni de classe alta que s’amaga un secret cabdal: tots dos són assassins i treballen per a bàndols enfrontats. La situació és sostenible fins al dia que -ja s’ho imaginen- reben l’encàrrec d’eliminar-se l’un a l’altre i descobreixen -oh, sorpresa- que el seu company de viatge és al mateix temps la persona que els farà la vida impossible. Esquerra i Junts per Catalunya ja fa molt temps que van descobrir que eren socis però també enemics íntims -com tan bé retraten els companys Oriol March i Joan Serra en el seu últim llibre-, tot i que això no ha sigut impediment per seguir junts i, fins i tot, renovar els vots in extremis el passat mes de maig.
La crisi per la composició de la taula de diàleg que es reunirà avui és un exemple més d’aquesta relació i demostra que ni seixanta-vuit espais de coordinació diferents, ni unes convivències a la Garrotxa, ni un canvi al pont de comanament de la Generalitat poden canviar la dinàmica. En poc més de 100 dies en el càrrec, el president Pere Aragonès ha constatat que està fracassant en un dels seus principals objectius d’aquest mandat: evitar que el Govern projecti la imatge de guirigall intern que va oferir en moltes ocasions durant la legislatura passada.
Ahir el cap de l’executiu català va voler fer un gest de força deixant Junts fora de la taula de diàleg si no proposava consellers per a la seva delegació, però no va ser suficient. Junts manté la seva negativa encara que això pugui soscavar l’autoritat d’Aragonès.
I, tanmateix, ahir tant Esquerra com JxCat esgrimien que la crisi no havia de posar en risc la unitat del Govern. És cert que tots dos poden trobar avantatges en l’absència dels de Carles Puigdemont -ERC, la de poder negociar amb plena autonomia amb el govern espanyol; i JxCat, la de desmarcar-se amb encara més facilitat de la taula si fracassa-, però la divisió entre els dos socis debilita la posició del Govern a les portes d’una taula de diàleg a la qual Pedro Sánchez ja arriba arrossegant els peus.
La pregunta inevitable
I tot i les diferències, ahir la pregunta entre algunes veus dels dos partits era coincident. ¿És possible la trencadissa? ¿Té sentit un executiu enfrontat en el que ha de ser un dels pilars de la legislatura? ¿Pot continuar governant si tampoc en debats estratègics com el de l’aeroport hi ha una posició comuna? Fins al 14-F no es poden tornar a convocar eleccions i l’aritmètica refreda les temptacions de governs en solitari, així que l’amenaça d’una ruptura és ara mateix llunyana. ERC i Junts continuaran convivint mentre es miren de reüll per vigilar que cap dels dos es faci la traveta.
