¿És possible un Sòria Ja o un Terol Existeix a Catalunya?

BarcelonaAquest dijous ha fet tres anys justos que l’Espanya buidada va donar un cop sobre la taula amb una manifestació multitudinària a Madrid. Una protesta a la qual es van adherir més d‘un centenar de plataformes de tot l’Estat però entre les quals no n’hi havia cap de catalana. Tres anys més tard, les reivindicacions d’aquella marxa han irromput en el debat polític i fins i tot s’han fet un lloc al Congrés –amb l’aparició de Terol Existeix– i en parlaments autonòmics com el de Castellà i Lleó –on Sòria Ja va ser una de les principals notícies de l’última nit electoral–. Però què passa en el cas català? ¿Són extrapolables algunes de les reivindicacions d’aquests moviments? ¿És possible un Sòria Ja o un Terol Existeix que sacsegi el mapa electoral a Catalunya?

Segons Ignasi Aldomà, professor del departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida (UdL), el cas català no és equiparable al de la resta de l’Estat pel que fa a un dels principals motors d’aquests moviments: la lluita contra la despoblació. Aldomà, que també és coautor de l’estudi Nous índex de relleu generacional al món rural –que alerta del possible risc de despoblament en 200 municipis catalans–, remarca que “a l’Estat ciutats equiparables a Berga s’han despoblat”, mentre que a Catalunya aquest fenomen és més habitual en pobles molt petits. Tanmateix, admet que “en un context de menys globalització” les ofertes polítiques localistes “poden tenir sortida”.

Però anem a pams. Malgrat haver fet el salt a les portades recentment, tant Sòria Ja com Terol Existeix són en origen plataformes ciutadanes amb més de vint anys de lluita a l’esquena. A Catalunya no existeix un moviment d’abast provincial amb aquest recorregut, però si posem la lupa sobre el territori podem trobar plataformes recents amb trets similars. És el cas del Moviment de Lluita pel Delta de l’Ebre (Molde), nascut arran del temporal Gloria i que denuncia com la falta d’actuacions per part de la Generalitat i el govern espanyol pot posar en risc el Delta. “Ens sentim oblidats i sovint utilitzats”, lamenta Marc Bertomeu, un dels portaveus del Molde, que en les últimes eleccions catalanes va promoure el vot nul com a protesta i va aconseguir que al Baix Ebre i al Montsià arribés al 3,07% i al 3,77%, quan fins aleshores aquest tipus de vot sempre s’havia mogut per sota de l’1%. Tot i aquest èxit, Bertomeu és taxatiu i descarta que el Molde pugui acabar convertint-se en un partit com Sòria Ja: “Mai serem un partit. Si algú vol fer aquest pas haurà de ser amb un altre nom”.

Lobis d’alcaldes

Més enllà del terreny associatiu, però, l’èxit electoral de l’Espanya buidada sí que ha servit d’inspiració per a l’impuls de diverses plataformes polítiques. La particularitat catalana és que en aquest cas no han sigut plataformes ciutadanes, sinó agrupacions de diversos alcaldes de diferents colors polítics però amb problemàtiques similars. És el cas de l’Associació de Micropobles de Catalunya –nascuda fa 14 anys però en auge els últims temps– i de la plataforma Eines de Repoblament Rural, que, tal com va explicar Efe, va començar el juny passat sent un grup de WhatsApp de quatre alcaldes i ara n’agrupa més de 520. En conversa amb l’ARA, l’alcalde de Montgai, Jaume Gilabert, explica que no hi ha voluntat de ser una “plataforma electoral” sinó una eina de pressió –s’han inscrit al registre de lobis de la Generalitat– que pretén que el Govern faci política pensant en tot el país i amb una visió menys centralista de Barcelona i té entre els seus principals objectius l’elaboració d’un estatut del món rural. Una reclamació que ja fa temps que encapçalen també des de Micropobles. El seu president, Mario Urrea, celebra que en els últims anys el món rural ha començat a tenir “un cert pes” en el municipalisme i ha aconseguit fer moure la Generalitat, amb qui mantenen contacte sovintejat a través d’una comissió interdepartamental sobre despoblament rural.

Els alcaldes del PDECat es mouen

Però tornem a la pregunta inicial: ¿pot acabar derivant aquest sentiment localista en algun projecte que canviï el mapa polític català? D’intents, n’hi haurà. Aquest dimarts, per exemple, es presentarà en societat a Vilafranca del Penedès un partit regional que agruparà alcaldes i regidors de la zona –la gran majoria independents o fins ara al PDECat– i que té com a objectiu concórrer a les municipals en pobles i ciutats de les quatre comarques de la vegueria, sense descartar fer el salt més endavant al Parlament. L’alcalde de Cunit, Jaume Casañas (Impulsem Cunit), és un dels promotors de la nova formació. En declaracions a l’ARA, admet que treballen en un model de partit similar al de Sòria Ja o Terol Existeix, però subratlla que en el cas del Penedès no és el despoblament la clau de volta del projecte sinó la necessitat d’acabar amb la sensació de “menysteniment” per part del Govern i defensar un territori més “equilibrat” i menys centrat en Barcelona i la seva àrea metropolitana. Una tesi similar a la que defensen una quarantena d’alcaldes del pla de Lleida –la majoria també fins ara al PDECat o independents– que dissabte passat es van reunir a Vila-Sana per començar a articular un partit lleidatà de cara a les pròximes municipals –amb èmfasi en la pèrdua de teixit industrial a la zona en favor de l’Aragó– però tampoc descartant, segons fonts coneixedores, el salt a les catalanes.

Aquí apareix, però, una altra dificultat afegida per a aquest tipus de projectes a Catalunya. Com explica des de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Josep Maria Piñol –llicenciat en geografia i història i expert en planificació estratègica i desenvolupament local–, mentre a Terol tota la província comparteix unes característiques similars que permeten agrupar-se darrere d’un partit, a Catalunya les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona o el pla de Lleida i l’Alt Pirineu són molt diferents malgrat formar part de la mateixa província –i per tant de la mateixa circumscripció electoral–. Això obligaria aquests moviments a aconseguir molts vots en les seves comarques per fer-se un forat en el repartiment d’escons de la seva província. Un repte que, malgrat tot, estan disposats a intentar.